Les aventures artístiques d’Hergé més enllà de Tintín

ParísTrenta anys després que el Grand Palais de París dediqués una exposició a Hugo Pratt, el pare de Corto Maltès, la institució francesa fa ara els honors a Georges Remi, Hergé (1907-1983), considerat el pare del còmic europeu però també la fàbrica de l’arxiconegut Tintín. “¿No és, en part, gràcies a Hergé que el còmic ha esdevingut el novè art?”, es pregunta Jérôme Neutres, comissari de la mostra, que es pot visitar fins al 17 de gener. “La primera singularitat de l’obra d’Hergé, i sobretot de Tintín, és la seva formidable universalitat -explica Neutres-. Quants artistes en la història de l’art han aconseguit produir obres que arriben tant a nens de 7 anys com a adults de 77, als belgues del 1929 i als americans del 2016?”

Però el quid de l’exposició és la mostra dels treballs menys coneguts d’Hergé. De fet, la primera sala acull alguns dels quadres abstractes que l’il·lustrador belga va realitzar a principis dels anys 60, quan va iniciar-se en la pintura guiat per Louis Van Lint. S’hi poden veure clares referències a obres d’artistes com Joan Miró, Serge Poliakoff o Paul Klee. És llavors quan Hergé va començar a col·leccionar quadres i va adquirir La cafetière 1, de Jean Dubuffet, i un Concetto spaziale de Lucio Fontana, tots ells penjats a la segona sala de l’exposició del Grand Palais. Uns anys abans de morir, fins i tot va encarregar a Andy Warhol una sèrie de quatre retrats d’ell.

La vida en l’obra

La pintura, doncs, va marcar un parèntesi en el treball d’Hergé, el segon després que se l’acusés de col·laboracionista per haver treballat als anys 40 al diari belga Le Soir, en mans de l’ocupant nazi. Una pausa, però, amb data de caducitat, com el mateix Hergé reconeix al seu amic Numa Sadoul, ja que el còmic és el seu únic mitjà d’expressió: “Què més hi ha, a la meva disposició? La pintura? S’hi ha de consagrar la vida. I com que només en tinc una, he de triar: la pintura o Tintín, però no les dues!”. De fet, en els 24 àlbums de Les aventures de Tintín hi ha tants capítols com a la seva vida. Una mena de diari personal encobert, una obra encriptada de la seva història familiar. N’és un exemple la troballa amb l’estudiant xinès Tchang Tchong-jen, que marcarà un abans i un després en l’obra (i la persona) d’Hergé. “Tíntin era un joc per a mi fins a El lotus blau ”, va admetre en una ocasió Hergé, a qui agradava molt poc parlar d’ell. És precisament en aquest àlbum -al qual l’exposició dedica tota una sala- que el dibuixant incorporarà el Xang, inspirat en l’estudiant amb qui va acabar mantenint una amistat molt preuada. Un altre exemple és la història de turments i renaixença que amaga Tintín al Tibet, quan Hergé -fill d’una família molt catòlica- se separa de la seva dona i accepta la impuresa “d’haver pecat”.

L’altra faceta menys coneguda del belga és la de grafista publicitari. “Al principi el Georges donava més importància als seus treballs d’il·lustració i a les seves realitzacions publicitàries que a les aventures de Tintín”, va confessar la primera dona d’Hergé, Germaine Kieckens, a Philippe Goddin, un dels seus biògrafs. És per això que, juntament amb el seu associat José DeLaunoit, va fundar als anys trenta l’Atelier Hergé-Publicité. La simplicitat del missatge, la coloració i la distribució dels espais són alguns dels trets que es poden veure en els cartells publicitaris d’Hergé.

Influenciat per aquesta experiència en el món de la publicitat, Hergé tindrà una cura minuciosa dels dibuixos de totes les seves portades, convençut de l’impacte que tenen en el lector. Una teoria que es confirma veient els més de 200 milions d’exemplars de Tintín que s’han venut al món.