Publicitat
Publicitat

El meu besavi no era Atticus Finch

A ‘Did you wonder who fired the gun?’, Travis Wilkerson afronta la història d’un avantpassat seu racista

Un festival de cinema es pot valorar pel tracte que atorga als documentals. Certàmens de la vella escola com el de Canes amb prou feines programen no-ficció, i quan ho fan la marginen a seccions paral·leles. El Festival de Locarno, en canvi, no diferencia entre aquestes modalitats, i el documental, en totes les seves variades expressions, hi té una presència significativa. A la competició internacional hem gaudit per exemple de Did you wonder who fired the gun?, un potentíssim assaig en què el director Travis Wilkerson reflecteix el racisme als Estats Units a través de la seva pròpia història familiar. La pel·lícula engega recordant Harper Lee. Com l’autora de Matar un rossinyol, Wilkerson va créixer a Alabama en una família blanca. Però els seus avantpassats no eren figures exemplars que es va oposar al racisme com l’Atticus Finch que va immortalitzar Gregory Peck en l’adaptació cinematogràfica de la novel·la. Ans al contrari, l’any 1946 el besavi de Wilkerson va assassinar un home afroamericà a la seva botiga de queviures. No va anar a la presó i va seguir amb la seva vida tan tranquil. El cineasta torna a Alabama per investigar el cas i buscar la tomba de la víctima. La recerca esdevé molt més complicada del que s’esperava i mostra la pervivència del racisme al país.

Conreador d’una forma contemporània d’ agit-prop fílmic a partir del qual qüestiona la història oficial dels EUA, Travis Wilkerson encarna la idea de militància política a través del cinema com ben pocs directors ara mateix. Aquest film, en què ressegueix en primera persona els vestigis del supremacisme blanc i la invisibilització de la història afroamericana, també és una resposta a quin ha de ser el lloc d’un artista blanc a l’hora de parlar del racisme. Com ell mateix comenta a la pel·lícula, al cap i a la fi l’home negre assassinat jau en una tomba anònima mentre l’home blanc viu filma amb una càmera cara una pel·lícula que li han pagat per fer. Did you wonder who fired the gun? qüestiona en últim terme el relat hegemònic, des de les pel·lícules domèstiques a les grans narracions, que han construït els blancs en relació amb els afroamericans. Perquè el pare de Harper Lee potser també s’acostava més a l’Atticus Finch de Vés i aposta un sentinella, la novel·la de la mateixa autora publicada poc abans de la seva mort, que a l’heroi idealitzat de Matar un rossinyol.

També des del documental, Wang Bing ha esdevingut el gran cronista crític de la Xina contemporània i les seves dinàmiques de funcionament. A Mrs. Fang, que concursa com el film de Wilkerson per al Lleopard d’Or, tanmateix no es fixa com és habitual en ell en els problemes d’institucions o sistemes polítics o econòmics. Aquest cop s’atura a enregistrar una història d’escala més humana, els últims dies d’una dona afectada d’Alzheimer en un petit poble de la Xina rural. La senyora Fang roman al llit ja gairebé inconscient i sempre rodejada de familiars i veïns. Resulta sorprenent com Wang aconsegueix infiltrar-se en aquest àmbit íntim sense que la seva presència sembli afectar els protagonistes. Alhora, fa palesa la difusa frontera entre espai privat i públic en aquest racó de món, on una moribunda conviu amb la tele encesa, les anades i vingudes de la resta d’habitants de la casa i les converses sobre el seu avenir. Però Wang sobretot trenca els límits del pudor a l’hora de filmar en primers plans d’una durada insuportable el rostre de la senyora Fang quan amb prou feines li queda esma per viure. Dolorós d’una forma tan intensa com sòbria, el film resulta sobretot magistral en la manera com copsa, com cap altra pel·lícula ho ha fet abans, la relativitat del temps davant d’una mort imminent.

D’Algèria a Grècia

A la seva primera pel·lícula, Loubia Hamra (Mongetes vermelles), Narimane Mari rememorava la Guerra de la Independència d’Algèria a partir de la interpretació que en feien un grup d’infants. Aquesta mateixa estratègia s’utilitza a la primera part de la seva nova pel·lícula, Le fort des fous, presentada a Cineastes del Present, la secció alternativa del Festival de Locarno. Configurada a partir de tres segments diferenciats que ens transporten d’Algèria a Grècia per traçar formes de dominació i resistència, la pel·lícula comença a l’antiga residència de De Gaulle al país magribí, on una sèrie de joves recreen les anomenades campanyes de domesticació dutes a terme pels colons francesos sobre la població local. D’aquí anem a petar a la Grècia rebel i reprimida, en aquest cas a través d’una llarga entrevista amb Heval Mazlum, anarquista que també ha lluitat al cantó dels kurds a Rojava. Lluny de la desesperança o el nihilisme, la directora troba en Mazlum una figura que encarna la resistència viva, un militant amb un discurs teòric tan consistent com ajustat a la seva forma de vida. Un testimoni que exemplifica que la batalla encara no s’ha perdut del tot.

Les

Més continguts de