Publicitat
Publicitat

PREMIS DE L'ACADÈMIA DE HOLLYWOOD 2012

Meryl Streep Premi a la millor actriu per la seva interpretació de Margaret Thatcher. Jean Dujardin Protagonista de 'The artist', és el primer actor francès que guanya l'Oscar

La dama de ferro i l'estrella silenciosa

El contraplà de Meryl Streep és una de les imatges més repetides en les últimes 33 cerimònies de lliurament dels Oscars. Quan els presentadors anuncien les nominades a la millor actriu protagonista, sovint hi apareix la dona que ha interpretat el paper de Margaret Thatcher a La dama de hierro . Fins a catorze vegades ha estat seleccionada Streep entre les cinc finalistes, i encara se n'hi han de sumar tres més com a actriu de repartiment. Així, no és estrany que ella mateixa fes broma diumenge: "Vaig tenir la sensació que mitja Amèrica deia: «Oh, no, altre cop»", va comentar en recordar el moment en què va saber que l'havien nominat.

Els números són aclaparadors, tot i que les disset candidatures només s'han concretat en tres Oscars: un com a secundària per Kramer contra Kramer (Robert Benton, 1979) i dues com a protagonista per La decisió de Sophie (Alan J. Pakula, 1982) i La dama de hierro (Phyllida Lloyd, 2011). Sí, sempre hi és, però no sempre guanya. De fet, han passat gairebé trenta anys des de l'última vegada que Streep va abraçar l'estatueta daurada.

Durant la cerimònia dels Oscars Billy Crystal va recordar que Meryl Streep, nascuda a Nova Jersey el 1949, és l'actriu més important de la seva generació. També és la més activa. Des del seu paper a Julia (Fred Zinnemann, 1977) no ha deixat de treballar i ha aconseguit superar la maledicció de Hollywood segons la qual no hi ha papers protagonistes per a dones de més de 40 anys. En aquest sentit, la seva intervenció a Els ponts de Madison (Clint Eastwood, 1995) resulta exemplar: ella i Eastwood van demostrar que el públic no gira l'esquena als veterans. I èxits posteriors com Adaptation. El lladre d'orquídies (Spike Jonze, 2002), Les hores (Stephen Daldry, 2002) i El dubte (John Patrick Shanley, 2008) ho van confirmar.

També va ser exemplar la seva actitud durant la malaltia de l'actor John Cazale. Streep i Cazale eren parella quan tots dos van rodar El caçador (Michael Cimino, 1978), i a l'actor li van diagnosticar un càncer. Streep ho va deixar tot per acompanyar Cazale, que va morir el 12 de març del 1978.

Tot i que moltes interpretacions de Streep s'han mogut en el camp del melodrama, la seva versatilitat li ha permès adaptar-se a registres de comèdia com el de Mamma mia! (2008), dirigida per Phyllida Lloyd, la mateixa directora de La dama de hierro . La carrera de Streep també ha sigut un constant tour de force interpretatiu amb l'accent, que l'ha dut a enfrontar-se a personatges com el de l'escriptora danesa Karen Blixen a Memòries d'Àfrica (Sydney Pollack, 1985) o el de Thatcher a La dama de hierro .

El maquillador fidel

En el discurs de diumenge, Streep va fer un elogi del cinema com a feina col·lectiva, i va destacar sobretot la tasca dels maquilladors, tan importants en la seva caracterització com a Margaret Thatcher. Com si tot formés part d'un pla, l'acadèmia nord-americana va premiar La dama de hierro amb dos Oscars: el de Streep i el del maquillatge per a J. Roy Helland i Mark Coulier. Que l'actriu confia en la feina de Helland és evident: és el seu maquillador fidel, el que sempre l'ha acompanyat des que van coincidir a La decisió de Sophie , fa trenta anys.

Alain Delon, Jean Paul Belmondo, Jean Gabin, Gérard Depardieu... Cap d'aquests llegendaris actors francesos havia estat capaç de guanyar un Oscar. L'Acadèmia no havia estat tan primmirada amb les actrius franceses: Simone Signoret, Juliette Binoche i Marion Cotillard s'havien endut a casa la desitjada estatueta, però els seus col·legues masculins estaven negats de cara a l'Oscar.

Fins ara. Jean Dujardin (Rueil-Malmaison, 1972) es va convertir diumenge a la nit en el primer actor francès que guanya un Oscar. El George Valentin que interpreta a The artist, una estrella del cinema mut que cau en l'oblit amb l'arribada del sonor, és un personatge que el director Michel Hazanavicius va crear a la mida de Dujardin. El cineasta no es cansava d'elogiar-lo fa dos mesos en una entrevista amb l'ARA: "Jean Dujardin era l'únic actor en qui pensava mentre escrivia el guió; té una energia física i gestual tremenda, és molt instintiu", afirmava.

En pantalla, Dujardin reuneix precisament el que és impossible aprendre en una escola d'interpretació: carisma i encant. En lloc de fer una interpretació molt tècnica o una gran exhibició de registres, Dujardin utilitza la seva gestualitat per transmetre emocions d'una innocència genuïna, sense caure mai en la ironia o la paròdia. El seu somriure lluminós concentra una energia contagiosa, engrescadora, molt difícil de trobar en un actor avui dia.

Recordant Douglas Fairbanks

Després dels balls i els jocs amb el gosset Uggie que va fer als Globus d'Or, s'esperava que Dujardin muntés un xou si guanyava. Però els nervis dels Oscar van rebaixar les ganes de gresca de l'actor, que va començar el seu discurs d'agraïment amb un "M'encanta el vostre país!" que li va sortir de l'anima. Després va tenir un record per a Douglas Fairbanks, la gran estrella del cinema mut en qui està inspirat el personatge de Valentine: "El 1929 -l'any de la primera edició dels Oscars- no era Billy Crystal sinó Douglas Fairbanks qui presentava la cerimònia. L'entrada costava 5 dòlars i la gala va durar 15 minuts". Després d'una pausa i una ullada al seu voltant, va afegir: "Sí, els temps han canviat".

El gran moment del discurs va arribar al final, amb un Dujardin eufòric i alliberat de tensió. "Si George Valentin pogués parlar, diria: « Putain, genial, formidable, merci beaucoup! »", va exclamar amb un crit de felicitat i ràbia. Va ser bonic, per variar, veure un guanyador de l'Oscar comportant-se com un ésser humà.

Festival francès

"Es deuen estar tornant bojos, a França", va dir Billy Crystal després de l'Oscar per a Dujardin. "O el que sigui que fan a França quan estan contents", afegia amb un somriure. Crystal potser ja s'ensumava que The artist també conqueriria l'Oscar al millor director i a la millor pel·lícula. A l'hora de recollir aquest guardó, el productor Thomas Langmann va recordar emocionat la figura del seu pare, el director i productor francès Claude Berri, que va morir el 2009. Hazanavicius ho va aprofitar per enviar un missatge a França ("Allà són les sis de la matinada així que, fills meus, aneu a dormir d'aquí mig minut") i, amb tot l'equip a l'escenari -Dujardin, Bérénice Bejo i fins i tot l'inevitable Uggie-, va concloure una de les nits més memorables per al cinema francès.

Més continguts de