Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Isabel Sucunza i Abel Cutillas: “Hi ha una regeneració del llibre molt bèstia, amb editorials, llibreries i lectors nous”

Conversa amb els propietaris de la llibreria La Calders 

Hola, venia a comprar un llibre d’aquells que no es poden deixar, un altre que no em faci pensar gaire i un per a una persona que no llegeix mai.

Isabel: Exacte, i ja ens tens aquí fent una interpretació psicològica de cada personatge. A vegades et parlen d’una persona malalta, que no es pot moure gaire de casa i està desanimada. Em vénen títols al cap i vaig descartant ràpidament.

Quin és el criteri més influent pel qual una persona acaba demanant un llibre?

Abel: L’entorn.

Però existeix el boca-orella? ¿O en el fons és un màrqueting disfressat de boca?

Abel: Existeix. Una de les coses més agradables de fer és passejar per una llibreria amb la parella, amb un amic, amb algú que coneix la teva ànima literària, i jugar al ping-pong de recomanacions, un joc que va in crescendo, cada vegada que un l’encerta amb l’altre. Avui en dia hi ha una certa desconfiança amb la crítica, els mitjans i el màrqueting, perquè segons les contraportades dels llibres cada llibre és el millor de la història. El públic desconfia de la recomanació genèrica i el que és més proper cada cop té més tirada. I a més va potenciat per Twitter o Facebook.

Un farmacèutic em va dir una vegada: “Sé perfectament com està el poble només pel que em demanen”. Si això fos aplicable a una llibreria, com està la societat?

Isabel: Quan anàvem a obrir la llibreria tothom ens deia és que no es compren llibres. I no, el primer que veus és que la gent ve i vol llegir. I després, no sé si perquè oferim llibres que estan fora del circuit comercial, tenim un públic que vol descobrir autors nous, o ha llegit una cosa i en vol una altra que el porti més enllà.

Abel: Si hagués d’emetre un judici cultural sobre la nostra societat, li hauria de posar una nota bastant alta. El públic que compra a les llibreries té un nivell, i també els autors i les editorials. El nivell d’exigència i curiositat és molt alt. Es busquen els clàssics i els morts, sí, però també hi ha interès per descobrir autors, per veure qui està parlant i què està passant.

Et sento parlar i no sé si som “nord enllà”.

Abel: No ens hem de confondre. Catalunya és un país amb un nivell cultural molt alt. El que passa és que la cultura no està generalitzada, sinó que viu restringida dins un globus de gent que no és tothom. Però la gent interessada per la cultura té un nivell molt ric.

Isabel: Hi ha un element bàsic, que és el bilingüisme català-castellà, que et fa veure que vivim un pas més enllà d’una societat monolingüe. Quan entra algú aquí i et pregunta quina traducció està millor, si en català o castellà, ja es veu que busca una qualitat extra, més enllà d’empassar-se una història.

¿I aquest univers de gent exigent, va augmentant o es va encongint?

Abel: No és una cosa de vells, va entrant gent de 25 anys. Som una societat que es retroalimenta, perquè si aquesta gent de 25 anys demana llibres és gràcies a tota una nova generació d’editorials joves. I això fa uns anys no era possible. Tot estava dominat pel que hi havia, 62 i Planeta, Anagrama i Acantilado. I, de sobte, hi ha una regeneració del sector molt bèstia amb editorials noves, llibreries noves i lectors nous.

¿El gran competidor dels llibres són les sèries?

Abel: Els llibres no tenen competidors.

Isabel: I hi ha llibres que són sèries. Qui llegeix llibres llegirà llibres i mirarà sèries. I fa servir internet per buscar més llibres.

Parleu-me de nous autors.

Isabel: Aquest any hi ha un cas que és Alicia Kopf, que ha ajuntat tot el que ens has preguntat. El boca-orella ha funcionat amb ella i els premis li han caigut. Ens l’han demanat lectors de tota la vida i lectors nous. Ella fa una literatura molt visual i ajunta un projecte artístic amb el que escriu. El llibre es diu Germà de gel i el va publicar l’editorial de l’Eugènia Broggi. I, per cert, l’han traduït al castellà, en contra del que es diu, que els llibres catalans no es tradueixen al castellà. Doncs també està triomfant a Madrid.

Abel: ¿Vols un llibre nou d’un autor descobriment? Incerta glòria.

Però aquest és un clàssic!

Abel: Perdona, Incerta glòria és un llibre que fa 10 anys, quan jo estudiava a la Facultat de Filosofia, no existia, el professor no el podia ni esmentar. I ara torna a existir gràcies a la feina de la Maria Bohigas i el Club Editor, que en va fer una nova edició. Ha funcionat des del boca-orella. Estava oblidat, i ara n’estan fent una pel·lícula i una obra de teatre.

Isabel: És un llibre boníssim. És el bestseller d’aquesta llibreria. En venem un cada 10 dies des que vam obrir la llibreria, fa tres anys. I la Maria Bohigas està fent el mateix amb Blai Bonet.

Abel: I això no passa amb gaires llibres. Però no ens enganyem, a part de la nostra amabilitat, presència, coneixement i simpatia, la clau és que el llibre sigui bo.

Em parlaves de Blai Bonet.

Isabel: L’últim Blai Bonet que m’havia comprat era a l’Espai Mallorca, quan encara estava al carrer del Carme. Una edició subvencionada pel govern balear que valia dos duros. Trobar-lo era una carambola.

Abel: També El Gall Editor està publicant els dietaris del Blai Bonet, que era una cosa introbable. 84 ha publicat la seva poesia completa. No estan apostant, estant recuperant algú que és un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Bonet és un origen literari al segle XX absolut, per la prosa i pels temes que toca. Aquests llibres han de tornar a estar sobre la taula, i això és feina dels editors, i han d’arribar al públic, i això ho hem de fer els llibreters, la crítica i els lectors entre nosaltres, i això és el que està passant. Quan em preguntes en quin moment cultural estem només puc dir que estem en un moment cultural molt bo i molt ric, de notable alt, com a mínim.

Isabel: Em vénen al cap altres llibres com El día del Watusi, de Francisco Casavella. El tenia una editorial a la qual no li interessava reeditar-lo, i ha passat a Anagrama, que l’ha recuperat. És molt fort: van treure l’edició nova al gener, i després de l’estiu he trobat molta gent que l’ha llegit.

Abel: També hi ha la responsabilitat dels editors, que a vegades deixen morir llibres, quan la moral d’un editor ha de ser no deixar que morin.

Isabel: Deixar que un llibre no mori el converteix en clàssic. Cada cop que hi ha una traducció nova de Proust es converteix en novetat.

Què fa que un llibre sigui bo?

Abel: No hi ha un fórmula. És allò d’Eugeni d’Ors: “Si no m’ho preguntes sé per què, si m’ho preguntes no sé per què”. És una cosa inexplicable i objectiva. Per què Dickens o Pla segueixen aquí i molts d’altres no? No és una qüestió de modes ni gustos, té unes qualitats.

Isabel: Que transcendeixi. Que no només m’estigui explicant una història que quedi tancada en ella mateixa. Això es veu molt clar en novel·la negra. Si només tenen l’objectiu de tenir-te enganxada amagant-te qui l’ha mort fins al final, no transcendeix. Però si et parlen de qualitats humanes, de moments històrics, d’ètica, o et proposen una visió del món des d’una altra banda, funciona.

Ensenyeu-me què teniu de destacat a les taules.

Abel: La reedició del dietari del Guillem Simó, de Contravent. És un mallorquí que va morir el 2004 i va escriure un dietari sabent que no es publicaria mentre estigués viu. És com Les memòries d’ultratomba de Chateaubriand. Sam Abrams diu que val per ser conscients de la gran tradició dietarista catalana, de Pla a Gaziel, perquè tenim una literatura que ha viscut oculta en la clandestinitat durant molt de temps, no ha tingut els instruments d’altres grans literatures per fer unes obres amb molta presència i ha tendit molt a aquest interiorisme d’autors que s’han tancat a casa seva per escriure del seu país i de la seva vida.

Què més?

Isabel: Mumbo Jumbo, d’Ishmael Reed, que va publicar La Fuga. No paro de recomanar-ho a gent que em diu que li agraden molt les sèries. Si t’agrada el cinema de Scorsese, el jazz i les baralles de bandes, enganxa una barbaritat.

Abel: Jo hi vull posar aquí al damunt una nota que digui: “No heu llegit mai un llibre amb un ritme com el d’aquest”.

Isabel: Lligant amb el que explicàvem abans del nivell cultural, hi ha Sota el volcà, de Malcolm Lowry, que ha traduït Xavier Pàmies, un gran traductor de Dickens al català. És la superbona notícia. És una gran novel·la, que si no te la presenten bé no hi entraràs. Altre cop és una editorial petita que es posa a retraduir clàssics i ho presenta gairebé com una novetat.

Abel: Estem en un moment en què tothom, des de l’editor fins al públic, té un sentit de responsabilitat molt alt, gent que entén que hi ha molta feina al darrere i es gasten 25 euros per un llibre.

Isabel: Història de La Vanguardia, de Gaziel, una altra novetat rescatada. Publicada per l’Altra Editorial. És una maldat, però vaig llegir una cosa que l’encerta del tot, quan explica quina era la línia editorial del diari: “Acatament automàtic a les institucions triomfants, i defensa sense discussió possible de l’ordre establert”. Vaig pensar que fa anys i anys que hi ha mitjans que funcionen així.

¿I us ha perjudicat gaire que el premi Nobel de literatura li hagin donat a un cantant?

Abel: No, vam fer una festa! No em sembla gens malament. Va més enllà de Dylan, i és un homenatge als cantautors en general.

Isabel: Si veus la literatura com una narrativa d’explicar la vida, Dylan ho fa. Potser sóc molt fan i em semblen meravellosos tots els premis que li donin. I que no vagi a recollir-lo em sembla més meravellós encara.

Abel: El Nobel a Svetlana Aleksiévitx va ser molt important per a editorials com Raig Verd, que van apostar per ella i els ha donat molta vida, i ens ha permès descobrir una autora importantíssima que aquí no havia arribat.

Isabel: És que l’argument que donar-li al Dylan no afavoreix la venda de llibres em va fer pensar que precisament donar un premi per intentar vendre llibres ha malmès els premis. El premi Planeta és una campanya de màrqueting i no un premi. No es poden mirar els premis Nobel des d’aquest punt de vista.

Acabem. Abel, no m’has dit una frase.

Una que se’m va quedar de jove era una de Pla: “No es casi, mediti”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT