Publicitat
Publicitat

65È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

El músic firma el guió de 'Lawless', de John Hillcoat, que es presenta a competició a Canes

Una història de violència, per Nick Cave

Poc després de començar l'atapeïda roda de premsa de Lawless , el nou film del director australià John Hillcoat, un periodista es va dirigir al director i va qualificar la violència del film com a "brutal". Així que ho van sentir, Tom Hardy, el protagonista, i Nick Cave, el guionista, es van donar la mà amb un somriure còmplice. Missió complerta. Lawless , que es va presentar ahir al matí, posa fi a un parell de jornades de cinema social i de tall realista a la competició oficial amb un espectacle violent, una història que invoca l'èpica del cinema de gàngsters, els homes durs i les llegendes escrites amb sang.

El film transcorre a l'Amèrica profunda en l'època de la llei seca, en una zona rural de Virgínia on el clan familiar dels germans Bondurant es dedica, com molts dels seus veïns, a la destil·lació il·legal de licor. Inevitablement, el negoci té els seus riscos i no trigaran a veure's embolicats en un enfrontament amb les forces de la llei, encapçalades per un agent especial vingut de Chicago, que interpreta un Guy Pearce que és la pura encarnació de la perfídia.

Una associació fructífera

"La violència no m'interessa per si mateixa, però la manera en què John Hillcoat l'utilitza és apassionant. És una violència excitant i ràpida, que deixa un gran merder per netejar després", va dir Nick Cave, l'home del dia a Canes. L'associació amb el també australià John Hillcoat ve de lluny. El cineasta el va fitxar el 1988 per compondre la música de la seva opera prima , Ghosts… of the civil dead . A partir d'aquí es va convertir en un dels directors habituals per als videoclips del músic fins que el 2005 van tornar a fer tàndem cinematogràfic a The proposition , un curiós western ambientat a Austràlia en què Hillcoat dirigia i Cave s'encarregava de la banda sonora i el guió.

A Lawless , Cave torna ser el responsable de la història i de la música. "Per mi no hi ha diferència entre l'una i l'altra -explicava ahir-. Quan escric el guió no paro de pensar en la música". Cave va comentar que volia allunyar-se de la "típica banda sonora d'època" del cinema ambientat en l'època de la llei seca. "El prohibicionisme no és exclusiu d'aquella època", va subratllar. Amb l'ajuda del soci previsible, Warren Ellis, i d'altres de més inesperats com Mark Lanegan i Emmylou Harris, Nick Cave remena entre les essències del country & western amb una col·lecció de temes propis i aliens entre els quals destaca l'oportuníssima doble versió White light, white heat , de The Velvet Underground, que de substàncies prohibides en sabien un parell de coses.

En l'origen de la pel·lícula hi ha la història real dels Bondurant que el net d'un dels germans va relatar en un llibre. Nick Cave l'ha adaptat per al cinema i va confessar que li va interessar "la barreja de sentimentalisme i violència crua" que hi ha en el relat. El problema és que al film no hi ha gaire més per rascar que una estupenda i sexi Jessica Chastain -que a la fi surt del registre de mestressa de casa torturada-, l'humor gutural del personatge de Tom Hardy i poca cosa més. No hi ha res extraordinari a Lawless , ni tampoc res dolent, llevat, potser, de la caricaturesca maldat del personatge de Pearce. Hillcoat ha filmat un bon exercici de gènere, tot i que potser el Festival de Canes li ve massa gran.

Un retrobament tràgic

El romanès Cristian Mungiu sap que Beyond the hills és una pel·lícula molt diferent de Quatre mesos, tres setmanes i dos dies i demana al públic que no compari els dos films. Fa bé d'advertir-ho. En la seva anterior cinta -entre l'una i l'altra va participar en el film col·lectiu Històries de l'edat d'or - hi havia una tensió in crescendo i un nervi en la realització que és troba a faltar en el seu nou film, una història que, segons va dir, parla "dels errors que es poden arribar a cometre en nom de la fe".

A Beyond the hills assistim al retrobament entre dues amigues que van créixer en un orfenat compartint una relació d'una rara intimitat barrejada amb amor. De grans, una encamina els seus passos cap a la religió i porta l'hàbit en un monestir ortodox. L'altra marxa a l'estranger, però és incapaç de viure sense l'amiga i torna a buscar-la. En aquest punt comença la pel·lícula, que explora sense aprofundir-hi gaire les contradiccions de la fe quan es pren massa al peu de la lletra i les dificultats de conciliar la vida espiritual i la material. Tot i començar com un relat sobre un amor impossible, Mungiu condueix la història cap a un àmbit molt diferent quan l'obsessió de l'amiga degenera en episodis d'histèria que fan pensar a la comunitat religiosa que s'enfronten a un cas de possessió.

Arribats a aquest punt, la pel·lícula perfila finalment una direcció i sentit, després d'hora i mitja d'un flàccid vaguejar al voltant del conflicte entre amor i religiositat. Servint-se hàbilment de l'ambigüitat i el fora de camp, la història s'endinsa en un tram que és tan sorprenent com desconcertant i que convé no desvelar. Tanmateix, no sembla haver-hi cap motiu perquè el camí fins aquí hagi sigut tan àrid i tan eixut. En un festival en què les hores de son són tan escasses, és un peatge potser massa car.

Més continguts de