Publicitat
Publicitat

La cantant va oferir un recital impecable de gairebé dues hores

La veu inflamable de Diamanda Galás s'acosta a poetes i músics 'outsiders'

"L'església s'ha fet per cremar-la, però no a través del foc, sinó a partir del so", va advertir Diamanda Galás abans d'un doble concert a la catedral Saint John the Divine de Nova York l'any 1990 d'on va sortir Plague mass (end of the epidemic) , el tercer i últim disc que dedicava a la sida, on a partir de fragments de la Bíblia criticava la indiferència de l'Església catòlica cap a un dels virus més devastadors de l'últim terç del segle XX. La formació clàssica i jazzística de la superdotada Galás, que té una tessitura vocal de tres octaves i mitja, no va impedir que la seva curiositat musical topés amb l'avantguarda i s'hi instal·lés amb un esperit devorador que ha fet dels seus concerts experiències performàtiques d'alt voltatge visual i sensorial, si bé tot sovint acompanya la veu únicament del so del piano, frenètic, gairebé sempre al límit. Al llarg de tres dècades de trajectòria, Galás s'ha proposat el repte més complicat de tots: ser fidel a ella mateixa, cosa que, tenint en compte la seva autoexigència i la foscor dels temes que la motiven artísticament, l'obliga a seguir explorant els racons més perversos de l'ànima i treure'n resultats espaordidors. En el seu cas, la vexació i la perversió poden ser explicades amb dosis insòlites de bellesa.

Quatre anys després de la seva última actuació a Barcelona, on va avançar cançons del que fins ara ha estat el seu últim disc, Guilty guilty guilty (2008), Galás hi va tornar disposada a fer memòria d'un projecte que rescata puntualment des de fa anys, Songs of exile , on interpreta poemes de Paul Celan, Pier Paolo Pasolini, Gérard de Nerval, Adonis, Henri Michaux, Naftule Brandwein, Udi Hrant i César Vallejo, entre d'altres.

El que uneix la tria d'homenatjats és la condició d' outsiders socials, ja sigui per les tendències sexuals (cas de Pasolini), les experiències amb la droga (Michaux) o el sotrac de la Segona Guerra Mundial (Celan). "Mai no toco igual una cançó. Les versions són sempre diferents. Els poetes que escullo també canvien: llegeixo molt, molt, molt", va dir durant la primera intervenció en una plaça del Rei plena a vessar del públic eclèctic que la serpent convoca: els aprenents de Nosferatu es combinaven amb directors de museu, burgesos il·lustrats, transvestits, artistes i fotògrafs -sempre disposats a immortalitzar-la de prop, cosa que Galás prohibeix des de fa anys.

A la plaça del Rei s'hi afegia un nombre important de curiosos que s'hi havien deixat caure perquè l'acte era gratuït. La tria erràtica de textos va fer passejar l'audiència per Hrant, Freiligrath o Kavafis. Galás, que divendres va estrenar l'auditori Ágora a la Corunya, va contrastar una declamació hermètica amb la solvència altíssima de la seva execució, exhibicionista i alhora fascinant. Al tram final de concert es va atrevir amb Jacques Brel i Camarón de la Isla... i se'n va sortir. Amb nota.

Més continguts de