Publicitat
Publicitat

De l'autisme a la xenofòbia

Ja fa dècades que les antigues metròpolis europees integren gent de les antigues colònies. Espanya i Catalunya, en canvi, se n'havien mantingut relativament al marge, protagonitzant fenòmens migratoris interns i d'emigració. Aquest panorama va canviar ara fa 30 anys. De cop, vam viure un fenomen pràcticament inèdit: mai s'havia vist arribar tanta gent, en tan poc temps, de procedència tan diversa i, com destaca l'expert Ricard Zapata, amb un nivell de conflictivitat tan baix.

Evidentment, baix no vol dir inexistent. De fet, el racisme latent, la mala gestió administrativa, els interessos partidistes i la crisi econòmica poden esdevenir la incubadora que desperti l'ou de la serp. El professor i periodista Xavier Rius centra precisament la seva anàlisi a denunciar aquesta confluència per advertir dels perills per a la convivència i la cohesió ciutadanes.

Els primers capítols mostren com les autoritats espanyoles van actuar de manera autista: "Permetre que vinguessin com a irregulars va ser la manera que va triar Espanya per gestionar el flux d'immigrants". És a dir, d'una banda es dificultava la contractació amb papers i, de l'altra, malgrat criminalitzar els irregulars, es permetia l'economia submergida i s'obrien processos de regularització. D'una banda, s'afavoria el reagrupament familiar i, de l'altra, el permís de residència no s'acompanyava de lloc de treball. I, aquí, la ineficàcia i la desídia inclou fins i tot actuals partidaris de la mà dura com Alícia Sánchez-Camacho, que, com a alt càrrec de Treball en l'etapa d'Aznar, va permetre l'entrada massiva i fraudulenta de llatinoamericans com a falsos turistes.

Durant els primers anys, la sostinguda bonança econòmica va ajudar a superar les tensions fruit de les diferències culturals i de la competència pels recursos. La crisi les va exacerbar. L'immigrant es va convertir en el boc expiatori ideal davant les dificultats i el desgrat envers el canvi sociològic. Els primers a treure rendiment polític d'aquest malestar seran històrics representants xenòfobs com el vigatà Josep Anglada.

L'anècdota, no irrellevant però sí limitada, de PxC esdevé eix central de l'agenda política quan partits tradicionals entren també en aquest joc. Aquí, Rius no pot, ni vol, ser imparcial, i assenyala amb contundència els populars, certs dirigents de CiU i altres personatges de la política local. Els interessos partidistes (i, de vegades, urbanístics i privats) passen per davant de valors fonamentals de qualsevol democràcia. Només cal veure la diferència en les declaracions sobre els immigrants magribins dels populars catalans i les dels populars madrilenys i valencians sobre els romanesos, ja que aquests darrers en ser membres de la UE tenen dret a vot.

La lepenització , a més, arrela, de vegades a partir de conflictes reals i sovint a través de mentides, i s'estén fins i tot a municipis on la problemàtica és inexistent. Combatre-ho esdevé un imperatiu si volem evitar entrar en una espiral de destrucció de la convivència ciutadana. Sobretot perquè, com demostra el cas de Guissona, un alt percentatge d'immigració no significa ineludiblement conflicte. Manllevant paraules de l'exalcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, el problema no és la immigració sinó "la pobresa, la marginalitat i un urbanisme erroni, la massificació i la falta de serveis".

Més continguts de