Les lliçons més amargues de l’escola dels amants

BarcelonaAprendre implica, com tot procés transformador, uns efectes traumàtics que s’han de saber gestionar per poder accedir en condicions a l’estadi següent. Algunes escoles apliquen mètodes més extrems que d’altres i, en conseqüència, els índexs de fracàs poden ser superiors. L’aprenentatge que es deriva de Così fan tutte pot admetre lectures amb graus variables d’amargor, però queda clar que, a començaments del segle XXI, la mirada sobre aquesta “escola dels amants” (el subtítol de l’òpera que massa cops no es té prou en compte) no es pot reduir a un simple joc de cinisme il·lustrat.

Així ho entén Damiano Michieletto en la producció de la Fenice que aterra ara al Liceu. Si l’aparença externa pot semblar trencadora per a ulls càndids -l’ambientació contemporània en un hotel chic (no tan chic, si té karaoke) on l’intercanvi sexual és el pa nostre de cada dia, per sort amb preservatiu-, la fidelitat a la trama és quasi absoluta, això sí, amb el director italià subratllant els elements més dinàmics d’una comèdia de costums que deriva en fosca desesperança. El decorat giratori de Paolo Fantin facilita la fluïdesa de l’acció, mentre que el vestuari de Carla Teti subratlla la diferència d’edat entre alumnes i mestre. Don Alfonso és el factòtum del drama, però tampoc ell és immune a les lliçons predicades. Aferrat de forma permanent a un got que no deu ser pas d’aigua, la reconciliació impossible dels amants, després de tots els tràngols viscuts, també l’aboca a la desesperació: el joc ha anat massa lluny i, a més, comprovar que de nou té raó en la seva visió negativa de les relacions humanes no és pas motiu d’alegria.

Justament, el Don Alfonso de Pietro Spagnoli va ser un dels puntals de la funció, amb una veu de gran fermesa que assaboria amb fruïció cada síl·laba i cada inflexió. L’altre docent, Despina, va ser una Sabina Puértolas d’irresistible seducció escènica i vocal, una soprano lírica sense les inconsistències de moltes soubrettes que aborden el paper. L’equilibri del repartiment es va mantenir en les dues parelles intercanviades. Estimada per tots els amants del lied catalans, Juliane Banse va fer com a Fiordiligi un tardà debut liceista amb un instrument més àcid en l’agut, compensat amb escreix per un fraseig de gran noblesa (un primmirat “ Per pietà ”). El Ferrando de Joel Prieto va oferir generositat i calidesa, tot forçant en algun moment en excés els seus recursos, mentre que van estar impecables tant el desimbolt Guglielmo de Joan Martín-Royo com l’enèrgica Dorabella de Maite Beaumont.

Mozart li prova a Josep Pons, atent a la transparència del so orquestral (millor una fusta acariciadora que una corda un xic seca), sense perdre de vista l’impuls dramàtic, amb temps flexibles i ben ajustats a cada escena.