Publicitat
Publicitat

Ramon Simó respon amb un notable programa per a minories al nou encàrrec polític per al Grec

Ser o no ser popular, aquesta és la qüestió

La publicitat d'aquest festival Grec de Barcelona es feia una pregunta amb la contundència visual d'un diari de successos: "Què hi ha darrere el Grec?" La resposta, l'any que ve. O el següent. En trenta-quatre anys de govern socialista municipal -com li agrada explicar i comptar a l'actual equip convergent de la Virreina- no van trobar la solució al misteri. Després de l'any 1 de Jaume Ciurana i Ramon Simó, la incògnita segueix aquí, tan irreductible com l'esfinx davant de les portes de Tebes. Fins que arribi l'esperat Èdip que trobi sentit, fons i forma a la festa cultural que organitza la ciutat per rebre l'estiu. De passada, que porti la fórmula màgica per fer arribar la bona nova als barcelonins. Si es va poder amb la reinvenció col·lectiva de la Mercè, segur que en un futur també es podrà amb el Grec.

Per començar, cal harmonitzar els discursos. És evident que Simó ha aconseguit confeccionar un primer Grec que s'assembla molt al festival que li agradaria dirigir. Un esbós d'on podria i voldria arribar. La qualitat artística mitjana ha estat notable, fins i tot sumant les inevitables decepcions. Menys realitzat s'ha de sentir Ciurana i la seva croada per convertir la cita en un esdeveniment més proper, còmplice, popular, estimat i integrat en l'imaginari dels ciutadans. Objectiu sagrat: acabar amb tres dècades d'elitisme i conquistar per fi per al poble la ciutadella de la cultura. Nota al marge: algun dia caldrà aprofundir sobre aquest mantra de la cultura popular i els seus paradigmes impostats.

Ni ben venut ni fàcil

Les xifres, en termes absoluts -i després de la necessària selecció de l'oferta gratuïta-, es resisteixen a assenyalar un canvi de tendència. Els barcelonins no s'han apuntat al nou relat. Motius? Molts. A més de la crisi, la calor, la pluja, la inèrcia, la progressiva aculturació de la societat, dos elements que necessiten una anàlisi menys complexa. Un: tota la campanya de comunicació s'ha basat a vendre marca, a fer atractiu un concepte. I si hi ha un festival sense marca és precisament el Grec. Un perill de no tenir personalitat és ser fagocitat per qui sí que en té. Calia estar molt atent per no confondre el màrqueting del Grec amb un avançament de la promoció de la BCNegra.

Dos: l'interessant cartell reunit pel director posseeix molts mèrits, però la recurrent etiqueta popular no n'és un. Al Grec 2012 hi havia algunes propostes comercials de gran qualitat (Dubte , Senyoreta Júlia ), força qualitat de primera amb gran resposta comercial (The master and Margarita , Le grand C , El gran teatro del mundo ), amagats bells dorments ( El principi d'Arquimedes ) i un llarg llistat d'espectacles que lamentablement no estan entre les primeres opcions d'un públic majoritari sense el gen educat de la curiositat i, per tant, reticent a deixar-se sorprendre pel que és desconegut o diferent. Minoritaris amb orgull són muntatges com Don Giovanni. Keine Pause -desconstrucció operística per nota-, Pallarina, poeta i puta , la doble tragèdia grega dels italians Motus i Testament , l'esglaiador psicodrama dels alemanys She She Pop, un intel·ligent retrat de les relacions paternofilials amb el rei Lear i la senectut foradant l'estómac del públic.

Tampoc al selecte programa de dansa s'han permès concessions fàcils a la galeria comercial. L'espectre anava des de l'antropologia de Walking next to our shoes , la reinterpretació de la dansa clàssica de Poppea//Poppea i Body Remix / Goldberg Variations , la metàfora onírica de Bombyx Mori, fins a la pura fascinació hipnòtica que provoquen els intèrprets de Peeping Tom i el seu conte de les neus ( 32 Rue Vandenbranden ). Simó fins i tot s'ha permès el malbaratament que suposa contraprogramar-se amb els espectacles oblidats a l'Espai Lliure.

En resum, un Grec des del punt de vista artístic irreprotxable i molt coherent amb les declaracions, principis i propòsits del director. Però tornem al principi: ¿era això el que volia el polític que acompanya Ramon Simó? Com a mínim es constata certa paradoxa. Si a ells no els importa, molt menys als que gaudim del bon teatre, encara que només estimuli quatre gats en zel cultural. Potser caldria pensar en una direcció paral·lela dedicada només a la festa popular, la gresca i el sarau perquè tots estiguin contents. I que s'ocupi de posar guapa la carpa Hub, tan acollidora com un magatzem municipal.

Més continguts de