BarcelonaCorre ja fa temps per internet un gif animat de David Bowie en què assistim a la perpètua transformació del seu aspecte. Hi trobem el primer Bowie de Deram Records: el personatge s’acaba d’inventar i David Jones encara llueix un look plenament Swingin’ London, camisa estampada i pentinat Steve Marriott. O el Bowie de Space oditty, a cavall entre el futurisme hippie del 2001 de Kubrick i un pentinat (el del single ) que ja avança bona part de la futura estètica punk. Parèntesi 1: Bowie canta de moltes maneres, una de les quals origina clarament l’estil de Johnny Rotten. També hi apareix el Bowie de 1972: quan el personatge Bowie sembla ja consolidat es transforma en Ziggy Stardust. L’aspecte, encara avui, és més que sorprenent: celles depilades, cabell tenyit de vermell (amb un tall molt Chunguitos, d’altra banda) i els vestits dissenyats per Freddie Burretti. O el Bowie de 1975, convertit en el Duc Blanc, un dandi que canta soul, amb vestits impecables, camisa blanca i armilla fosca, cabell engominat cap enrere, com un Helmut Berger sorgit de La caduta degli dei, però molt més lleuger de peus (i també de cap). O el Bowie de 1977, guapura suprema, el de Heroes, època berlinesa, cabell ros esvalotat. Parèntesi 2: aquí s’inventa el look del futur Damon Albarn de Blur. Porta caçadora de cuir negre, com un chapero sorgit d’un film de Fassbinder. Fràgil, sempre fràgil. En tot cas, canvis constants, canvis per a tots els gustos, i tots per caure d’esquena.
No deixa de ser paradoxal que una de les icones més reconeixibles del segle XX sigui, precisament, aquella que mai és igual a si mateixa. A diferència d’altres icones del pop, sigui Elvis Presley o John Lennon, la icona David Bowie se’ns presenta sempre des del pur canvi.
David Bowie no és David Jones, això ho sabem. David Jones (artista) esdevé la seva pròpia obra d’art (David Bowie). És una operació artística, esclar. Un recurs d’avantguarda. Una reivindicació típicament moderna, la de l’artista sobirà que esdevé suport de la pròpia obra. Es tracta d’una construcció conceptual complexa. Una síntesi ambiciosa que, pel que fa a l’estètica, tant inclou l’experimentalisme alemany de principis dels 70 com la música negra, l’art conceptual o el kitsch, el decadentisme francès de Jean Lorraine i l’èpica de discoteca amb moqueta i parquet, la Bauhaus d’Oskar Schlemmer o la ciència-ficció de sèrie B.
David Jones practica el body art i el porta a les últimes conseqüències, construeix un personatge, David Bowie, que a més fa unes cançons perfectes. Té il·lustres precedents, cap d’ells rocker (si exceptuem Little Richard i Screamin’ Jay Hawkins): aquí tenim Marcel Duchamp, Andy Warhol, Joseph Beuys. Bowie els coneix de sobres -va estudiar art, disseny, tipografia-. Una de les cançons més intenses de Bowie es titula Andy Warhol, una guitarra, una veu, unes palmas.
És des de la icona que Bowie construeix ponts entre el món del qual prové, l’Anglaterra dels seixanta, i el món que s’inventa, la New Wave de finals dels setanta (entre altres coses). Les cançons són l’obra de l’obra, si em permeteu. Per això hi ha una distància entre l’autor i les cançons, i és aquesta distància el que els atorga una complexitat enigmàtica. David Bowie no pot morir com no poden morir Las Meninas o les Les senyoretes d’Avinyó. En una entrevista de l’any 2002 de Gilles Renault per a Libération, el destacat no podia ser més explícit: “No sé qui sóc”. ¿No és això una represa de la cèlebre sentència de Rimbaud “ Je est un autre ”?
