Les oportunitats perdudes (o no) dels catalans

BarcelonaAl segle IX, amb Guifré el Pilós, va començar la marxa cap a la independència? ¿Jaume I va ser un conqueridor que va deixar un gran llegat o un home poruc que es va agenollar davant el papa? Quines són les febleses del catalanisme del segle XXI? Tot depèn del punt de vista. Amb pocs dies de diferència, l’historiador Agustí Alcoberro i la periodista Patrícia Gabancho han publicat dos llibres que repassen la història de Catalunya. A 100 episodis clau de la història de Catalunya (Cossetània Edicions) Alcoberro explica els moments decisius i les conquestes dels catalans. Gabancho repassa oportunitats perdudes a La mateixa pedra. Per què els moments brillants dels catalans acaben en no res? (Rosa dels Vents). On Alcoberro veu èxits, Gabancho hi veu grans moments desaprofitats.

Jaume I: ¿un rei covard o un conqueridor?

Un llegat controvertit

Gabancho és contundent: “Jaume I, el nostre rei conqueridor, s’agenolla davant el papa, que vol dir que accepta imposar l’ortodòxia, tot trencant les arrels. Per què? Per prudència, per por, perquè se sentia petit. La prudència ja llavors ens feia d’alguna manera traïdors”. En opinió de la periodista, Jaume I era un rei “molt obedient amb l’Església”: “És un dels problemes que sempre ha tingut aquest país. Hi ha una falta de confiança pel fet de ser un país petit”, relexiona. Per a Gabancho, Jaume I no és un home valent: “Va ser especialista en equilibris, de vegades excessius.

L’home preferia un bon pacte a una mala batalla”. I destaca la feblesa de Jaume I: “No té clara la necessitat de construir un conjunt sòlid, un regne poderós, un regne que fes por”. Alcoberro s’ho mira amb uns altres ulls: “El seu llegat militar i polític resulta imponent”. L’historiador destaca tots els seus èxits i repassa les conquestes de Mallorca i del Regne de València. “Històricament a Catalunya hi hagut una clara voluntat productiva, una voluntat de creació”, assegura Alcoberro. Un dels exemples d’aquesta voluntat és l’expansió a la Mediterrània que va iniciar Jaume I i que va continuar el seu fill, Pere el Gran, amb la incorporació de Sicília i Malta.

El Compromís de Casp: pactes o lluites de poder?

El final d’una dinastia

Amb la mort del rei Martí l’Humà, el 31 de maig del 1410, es va obrir un període d’incertesa. L’únic dels seus fills que havia arribat a l’edat adulta, Martí el Jove, havia mort a Sicília. S’extingia , doncs, una dinastia i, per decidir qui es posaria la corona, es va organitzar un Parlament General: “El nou rei ho seria, doncs, «amb pactes elegit», cosa que havia de garantir un model de monarquia pactista, en què les respectives Corts Generals disposessin de la sobirania legislativa i fiscal”, explica Alcoberro al seu llibre. Entre els candidats hi havia Frederic de Luna, el fill il·legítim de Martí el Jove; Lluís de Calàbria, duc d’Anjou; Alfons, duc de Gandia i comte de Ribagorça; Joan, comte de Prades, i Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara. Els Parlaments Generals van acabar votant, per una majoria de sis vots, Ferran com a nou rei d’Aragó, de València i de Mallorca i comte de Barcelona. El monarca tenia al seu favor un enorme patrimoni i tropes.

Gabancho s’ho mira des d’un altre punt de vista: “En el fons, una vulgar lluita de poder. Aquí ens pensem que podem guanyar alhora els de dins i els de fora, i al capdavall amb aquesta equació sempre guanyen els de fora”, escriu. I afegeix: “En el procés de Casp tothom fa càlculs. Sense projecte col·lectiu, només s’hi juguen interessos partidistes, sens perspectiva a llarg termini. Però no hi ha escapatòria fàcil. Sense projecte tampoc no rutlla l’economia: un país és un tot. A Casp no hi ha lideratge, perquè els líders no s’improvisen, ni pot haver-hi unitat de cap manera. Casp és tocar fons”, assegura la periodista.

¿Al segle XVI ja hi ha una identitat catalana?

La modernització del país

Agustí Alcoberro defensa la tesi que ja explicava Albert García Espuche a Un siglo decisivo: Barcelona y Cataluña 1550-1640 (Alianza): “Pierre Vilar argumentava que Catalunya va començar a ser un país modern i a tenir un sentit identitari molt desenvolupat a partir del segle XVIII. Però, com Espuche, crec que tot comença molt abans, a mitjans del segle XVI”. Segons Alcoberro, els canvis en aquest període van ser fonamentals: la incorporació massiva de les dones a la feina, una clara desigualtat, la creació d’una classe empresarial urbana, la divisió comarcal del treball... “Els canvis van ser força sòlids per superar dues guerres (la dels Segadors i la de Successió) i encarar el gran creixement de la divuitena centúria”, defensa. Gabancho destaca que al segle XVIII Catalunya té cosmopolites il·lustrats, hi ha un projecte de modernitat i científics amb talent, però no hi ha un marc nacional. I destaca dos models enfrontats: “Els nobles sentien certa enveja de la prosperitat dels comerciants. Els feien la traveta aprovant a les Corts impostos que els collaven. Són dos models que s’enfronten -arreu d’Europa- en la Guerra de Successió, amb resultats tràgics per a Catalunya. No només per la destrucció de l’arquitectura institucional del país, sinó també perquè s’entronca el procés de renovació social”, detalla la periodista.

¿Una oposició antifranquista ingènua?

Els errors de la Transició

Si encara avui Catalunya continua reivindicant un estat propi és, en part, segons Alcoberro, perquè mai s’ha perdut el desig de llibertat: “És un poble que va ser lliure. Va perdre les llibertats el 1714 i des d’aleshores hi ha una certa nostàlgia. A partir de la Renaixença s’identifica nació amb llengua. Al segle XXI hi ha un nou canvi de paradigma i es torna a reivindicar la nació política”, assegura. L’historiador detalla que amb la Transició arriba a la majoria d’edat una generació que no ha viscut la guerra: “No té les pors atàviques dels seus progenitors”. Franco mor al llit però el franquisme mor al carrer. L’1 i el 8 de febrer del 1976 es van produir dues grans manifestacions a Barcelona, convocades per la Federació d’Associacions Veïnals, que van aplegar més de 80.000 persones. Als franquistes la situació se’ls escapava de les mans. Va ser la mobilització popular la que va impedir que el franquisme continués sota la fórmula de la monarquia. Sense aquesta mobilització no hi hauria hagut ni Constitució ni Estatut. A Catalunya, a diferència d’Espanya, sí que hi va haver una ruptura amb el franquisme. A Espanya les eleccions del 15 de juny del 1977 van donar la victòria a la UCD. A Catalunya van guanyar les esquerres.

Malgrat tot, amb la represa democràtica es va tornar a optar per l’aliança: “Històricament sempre s’ha intentat l’aliança amb Espanya, però Espanya sempre ha fallat. Els catalans han insistit a canviar Espanya i sempre se’ls ha donat pel sac”, defensa Gabancho. En la Transició, en opinió de la periodista, l’antifranquisme va ser massa crèdul: “Hi va haver poca valentia i una certa credulitat. Es va creure que els responsables polítics trencarien amb Espanya i això no va passar mai”.

¿Una unitat massa fràgil o un moment excepcional?

Les reivindicacions actuals

En els grans moments de crisi de l’estat espanyol, Catalunya ha intentat modificar Espanya, introduir-hi canvis, però no independitzar-se: “A finals del segle XIX i principis del XX, amb el col·lapse de l’Imperi Espanyol i la pèrdua de les colònies, s’evidencia la inestabilitat i l’anacronisme d’Espanya. En aquell moment es va reivindicar més autonomia però no la independència”, detalla Alcoberro. “Un dels motius -afegeix- és econòmic, perquè en aquells moments Catalunya era la fàbrica d’Espanya i el seu mercat era Espanya. Ara és diferent. És un moment de gran desprestigi de l’estat espanyol per l’economia del pelotazo i l’especulació immobiliàra. Ara hi ha una gran oportunitat, perquè és un moment econòmic i polític inèdit, el mercat ja no és Espanya sinó el món”, detalla. Gabancho coincideix amb Alcoberro que ara és una “altra gran oportunitat”. “Sempre, però, hi ha una certa por psicològica a enfrontar-se al moment de trencar amb Espanya. La unitat és molt fràgil. Hi ha sempre una tendència a treure l’altre del ring. Costa compartir el poder”.