La senyora Florentina de Rodoreda s’allibera al TNC
Sergi Belbel dirigeix Mercè Sampietro en una comèdia agredolça sobre l’amor adúlter
BarcelonaL’actriu Margarida Minguillon canta una cançó mentre es presenta a la premsa La senyora Florentina i el seu amor Homer, que s’estrena dimecres al TNC: “No eres el príncipe azul que yo soñé...” Podria ser perfectament la banda sonora d’aquesta obra de teatre que Mercè Rodoreda va situar en un pis de Sant Gervasi de la Barcelona del 1915, perquè la Florentina és una dona burgesa que espera més de 30 anys. Però el seu príncep blau, el seu amant durant pràcticament tota la seva vida adulta, potser no acaba sent el que ella esperava. I el desenllaç tampoc s’assembla gens al final d’un conte de fades.
Sergi Belbel torna al TNC amb aquesta comèdia agredolça en què Rodoreda qüestiona molts dels rols que s’assignaven i es continuen assignant a la dona. “L’Albertí [es refereix a Xavier Albertí, director del TNC] em va proposar fa temps fer La senyora Florentina i el seu amor Homer, però jo havia vist la versió que n’havia fet el Mario Gas amb la Rosa Novell el 1999 i no m’hi veia capaç perquè em va agradar molt”, explica Belbel. Però al final el van convèncer. Quan Mercè Sampietro va acceptar fer de senyora Florentina, a Belbel ja no li van quedar dubtes: “Si la Sampi diu que sí, jo dic que sí”.
El director ha volgut respectar l’edat que Rodoreda va donar als seus personatges i reivindica papers per a les actrius madures: “Pràcticament ja no hi ha papers per a dones de més de 40 anys”, diu. Margarida Minguillon, Teresa Urroz i Carme Callol es posen en la pell de la Perpètua, la Júlia i la Zoila, les tres veïnes i amigues de la Florentina. Totes elles tenen la seva pròpia mirada sobre el que és l’amor i les seves històries, algunes força dramàtiques.
“La Florentina és la privilegiada econòmicament i culturalment. Les tres amigues són com tres fades que lluiten perquè reaccioni, però ella està cega, enamorada”, diu Sampietro. La trobada amb una noia molt més jove, més desinhibida, que ve del món rural, la Zerafina, interpretada per Elisabet Casanovas, serà el revulsiu que ho sacsejarà tot. “No és una obra feminista, sinó sobre el món femení i de la força que dona la unió entre dones”, assegura Sampietro. Toni Sevilla és l’Homer, l’home casat i amb fills que es veu clandestinament amb la Florentina.
“Tots els personatges femenins parlen de les relacions amb els homes, és com si no s’acabessin de creure que tenen una identitat deslligada dels homes, però al final els donen una lliçó”, assegura Belbel. “Rodoreda mostra les diferents maneres que tenen les dones de patir per un home, és l’anticonte de fades, l’anti-Ventafocs”, detalla Minguillon. “Jo ja estava jubilada, retirada, ja no era d’aquest món quan em va trucar el Belbel per fer aquest paper. M’he divertit molt fent aquest personatge”, afegeix l’actriu.
Malgrat tots els petits drames que se succeeixen en l’obra, Belbel defensa que Rodoreda escriu una comèdia: “És una celebració de la vida”, diu el director. “Les quatre dones no paren de brindar. Són quatre supervivents que es prenen la vida amb una filosofia que pot connectar amb l’espectador d’avui”, afegeix el director. “L’obra té alguna cosa d’Eduardo De Filippo, la tristesa feta comèdia”, afegeix el director. És una obra de teatre que convida “a viure i a riure”, opina Urroz.
Max Glaenzel ha convertit la Sala Gran del TNC en una galeria d’un pis de Sant Gervasi de la Barcelona del 1915, on es palpa el Modernisme i l’imaginari de Rodoreda per la naturalesa i les flors. I és en aquest pis, el principal, on l’heroïna de Rodoreda s’acabarà alliberant del rol que li atorgava el conte de fades.
