Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA HISTÒRICA

La silenciosa commemoració de l'últim camp franquista

Miranda de Ebro va tancar fa 70 anys i va rebre 80.000 presos

El 27 de gener del 1945 els aliats alliberaven els supervivents del camp de concentració nazi d’Auschwitz. Hi ha centenars de testimonis literaris que recorden com va ser l’infern ideat per Hitler i els vestigis del camp es van museïtzar perquè ningú oblidés l’horror. Ahir es va celebrar un altre aniversari: 70 anys del tancament de Miranda de Ebro, l’últim camp de concentració franquista d’Espanya. Aquesta commemoració, però, només va convocar una vintena de persones, cap alt representant institucional i ben pocs mitjans. Potser perquè dels 200 camps de concentració franquistes que hi va haver a tot l’Estat no n’ha quedat pràcticament cap rastre.

El llegat testimonial també és escàs, però una de les veus que va creure que calia explicar-ho, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), autor de Rua de captius (Club Editor), ha provocat, en part, que almenys a Miranda de Ebro ahir es recordés que allà hi van internar prop de 80.000 presoners, uns 15.000 d’ells estrangers. La commemoració, a més, va coincidir amb la presentació de la traducció del llibre de Grau Viader al castellà, Cautivos y desarmados.

El testimoni clau de Grau Viader

“El llibre de Grau Viader ocupa un lloc en un buit gegantí, pràcticament enlloc s’explica com era el dia a dia en un camp de concentració. A Espanya no hi ha cap voluntat de recordar aquests fets -opina l’editora de Club Editor, Maria Bohigas-. La repressió va inocular molta por i va sembrar molta impotència”. Grau Viader va dedicar el llibre als seus fills, “els quals, mancats d’informació com tanta gent de la seva edat, m’han preguntat diverses vegades com eren els camps de concentració espanyols”. El 1938 tenia divuit anys quan es va incorporar amb la Lleva del Biberó a l’exèrcit republicà, primer al front del Segre i després a la Batalla de l’Ebre. Va ser empresonat a la plaça de toros de Logronyo i deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Va sortir una matinada de febrer del 1939 per ocupar un lloc de treballs forçats al Batalló de Treballadors núm. 9.

A Miranda, on hi havia el camp de concentració, encara hi ha filats espinosos però ara serveixen per protegir una fàbrica de productes químics. Tan sols dues plaques deteriorades pel pas del temps indiquen que allà hi va haver un dels camps de concentració més importants de l’Espanya franquista. Són enmig del no res, en un polígon industrial, entre la fàbrica i les vies de tren i el riu. Queda també un tros de paret i un safareig. El rastre dels presoners que van patir maltractaments, fam, sarna, polls, desnutrició, malalties i misèria pràcticament s’ha esvaït. L’alcaldessa de Miranda de Ebro, Aitana Hernando, que ahir va assistir a la commemoració, creu que és important recordar “totes les persones que van morir i altres que van patir moltíssim pels seus ideals, pels seus pensaments, per la seva ideologia”.

Hernando reconeix que amb el pas del temps el cartell indicatiu s’ha deteriorat: “El canviarem. En el poc que queda del camp, periòdicament, fem tasques de manteniment perquè, a més, és objectiu de pintades”. El consistori es personarà en la querella argentina contra els crims franquistes i crearà una oficina d’atenció a les víctimes.

Barracons amb lones de circ

Hi ha molt silencis al voltant de la història dels camps. Es desconeix el nombre de presoners que hi van deixar la pell. Molts camps es van improvisar perquè a les presons ja no hi cabia més gent. De fet, els primers barracons de Miranda de Ebro es van fer amb les lones i fustes d’un circ abandonat. No va tancar fins al 1947 i entre els seus presoners hi va haver republicans, jueus que fugien dels nazis i nazis que fugien dels aliats. “Hi havia molta feina de propaganda, els feien cantar Cara al sol, enarborar la bandera i anar a missa cada diumenge. Sovint els capellans utilitzaven les confessions per extreure informació. Els que vigilaven els presoners eren normalment sergents del bàndol nacional que havien sigut mutilats durant la guerra i a vegades abocaven tota la ràbia sobre els presoners”, explica l’historiador Oriol Dueñas. Cap al final de la novel·la, Grau Viader escriu: “Les enormes matrius del camp havien tingut l’eficàcia de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”.

Més continguts de