Publicitat
Publicitat

La transició és un trencaclosques de LSD

Amb El jardín colgante , Javier Calvo (Barcelona, 1973) ha tornat a muntar un artefacte literari audaç, complex i entretingut que hibrida, amb notables enginy i eficàcia, gairebé tots els gèneres de la novel·lística menys canònica i més popular.

Novel·la d'espies amb atmosfera postapocalíptica, retrat sociopolític al·lucinatori d'un temps i d'un país (l'Espanya de la Transició), relat gòtic (i amb profusió d'esquitxades gore ) passat per la batedora de l'al·legoria paròdica, aventura fulletonesca de temperament alienígena, recreació històrica fantasiejada, exploració entre onírica i conspiranoica d'un marc moral i ideològic tèrbol i inextricable: totes aquestes etiquetes serveixen per classificar l'obra guanyadora de l'últim premi Biblioteca Breve, dotat amb 30.000 euros.

En el fons, ens movem dins les mateixes coordenades de la novel·la anterior de l'autor, Corona de flores (Mondadori, 2010), una truculenta i bestial història d'assassinats ambientada l'any 1877 en una Barcelona molt més victoriana que mediterrània, germana del Londres del Charles Dickens més fosc. O del de l'Alan Moore de From Hell . Ambdues novel·les, que poden ser llegides com parts autònomes però complementàries d'un díptic fantasmagòric sobre les Barcelones de finals dels últims dos segles, opten per la mateixa estratègia: expressar tota la sordidesa i tota la marejadora confusió d'una determinada realitat oferint-ne una imatge artificiosament distorsionada i demencial que, tanmateix, permet de reconèixer-hi l'essència última de la veritat històrica en què es basa.

Argumentalment, El jardín colgante es presenta tan embolicada, tan plena de girs i de cops d'efecte, com requereix el gènere de la novel·la d'espies. Així mateix, hi trobem els dos mons i les dues tipologies de personatge que més li escauen o que més habitualment el poblen: els agents dels serveis secrets que treballen a les ordres del Govern i els revolucionaris antisistema que formen part d'una organització terrorista. La complicada relació entre un món i l'altre permet a l'autor de construir una trama plena de dobles jocs i de malentesos, de secrets i de traïcions, de violències i de trampes, amb tants debats ideològics com pocs escrúpols. Tot amb el rerefons d'una ciutat convertida en un paisatge delirant, coberta per un ominós tel de cendra, originat per l'impacte d'un meteorit sobre un poble de la comarca del Vallès.

Més enllà dels atractius de la trama, que decau en la segona part, el millor de la novel·la són els personatges. Sobretot, l'agent Arístides Lao, una mescla de Sherlock Holmes i de llimac, i Teo Barbosa, un doble agent cínic i carismàtic, els quals resulten fascinants a pesar de la impossibilitat d'empatitzar-hi. Amb ells ens endinsem per les altes esferes del poder, traiem el cap en les reunions d'una cèl·lula maoista i en els bars més moderns, passem per un refugi de muntanya pirinenc i acabem en un petit illot pitiús que fa les funcions de cau per a terroristes i de reducte hippy . No cal dir que tanta diversitat d'escenaris enriqueix remarcablement El jardín colgante .

Escrita en una prosa entre expressionista i pop, entre grandiloqüent i autoirònica, l'última novel·la de Javier Calvo ofereix una visió diferent, efectista i particularíssima de la Transició Espanyola.

Més continguts de