Europa, on vas?

La negocació d'una sortida suau, reforçar l'Europa política i l'aprofundiment democràtic, claus dels tres possibles escenaris de l'horitzó incert que es plantegen després del 'Brexit':

ESCENARI 1

Contenció de danys i ‘business as usual’

Els Vint-i-set han de decidir ara com responen al cop de porta dels britànics. ¿Ha sigut un cas aïllat que cal posar en quarantena per evitar el contagi a altres estats membres, o bé la victòria del Brexit és el símptoma d’una malaltia més profunda que desafia els objectius i els valors que sostenien tot l’edifici comunitari?

La resposta inicial de la Unió -sobretot si tenim en compte la lentitud i debilitat política amb què ha gestionat les crisis que encara té obertes, des del daltabaix financer fins a l’arribada de refugiats de la guerra siriana- podria ser la contenció de danys. La inèrcia política recomanaria evitar una sortida traumàtica del Regne Unit, que ara preocupa, fins i tot, a molts dels que van votar a favor de marxar. Perquè res canviï, Brussel·les i Londres haurien de negociar un Brexit suau, que garantís l’accés del Regne Unit al mercat comunitari, amb un únic escull sobre la taula: el preu de les condicions que els britànics haurien de pagar pel desafiament. “No hi haurà mercat únic a la carta”, ha advertit aquesta setmana el president del Consell de la UE, Donald Tusk, ni “privilegis del mercat únic sense condicions”, va dir la cancellera Angela Merkel davant del Bundestag. Per conservar el dret a comerciar sense traves, Londres hauria de seguir contribuint al pressupost comunitari i acceptar les quatre llibertats fonamentals d’aquest mercat únic, i això voldria dir mantenir la lliure circulació de persones.

Onada de referèndums

Inevitablement, aquest escenari gairebé lampedusià seguiria aprofundint en l’erosió de la UE i en les divergències entre socis, com ja s’intueix en l’estratègia inicial d’una Angela Merkel que prioritza l’estabilitat per sobre del missatge de fermesa que reclama un François Hollande espantat per l’auge de l’extrema dreta populista del Front Nacional, que lidera les enquestes per a les presidencials franceses del 2017.

Si la UE evita revisar quina base real hi ha en el malestar expressat per una part important dels votants del Leave, la pèrdua de suport de la ciutadania seguirà debilitant, imparable, el projecte europeu. Els referèndums per contagi dominaran l’agenda política. “La manera com es resolguin els efectes secundaris del Brexit podria decidir el futur de la pertinença dels Països Baixos a la UE”, advertia aquesta setmana l’analista europeu Michiel van Hulten, antic líder dels laboristes holandesos.

La pressió per limitar les conseqüències del vot britànic i recuperar el tradicional business as usual comunitari podria acabar amb un escenari d’aprofundiment de la paràlisi política, les divisions internes entre socis i la credibilitat interna i global del projecte europeu encara més malmesa.

ESCENARI 2

Un pas endavant de l’Europa política

“Per alleugerir el dolor del Brexit cal reforçar el suport a la integració europea dels veritables creients del projecte comunitari”, escrivia aquesta setmana Mark Rhinard, assessor del European Policy Centre de Brussel·les. Aquest aprofundiment vol dir la institucionalització de l’Europa a moltes velocitats. Noves polítiques i nous models de cooperació. La flexibilitat seria la resposta oficial.

Alemanya, França i Itàlia van escenificar dilluns a Berlín un tímid primer pas en aquest sentit. Merkel, Hollande i Renzi van acordar un pla de tres punts per rellançar la Unió: mesures per pal·liar la crisi dels refugiats, iniciatives en el camp de la seguretat interior i exterior per fer front al terrorisme, i gestos en favor del creixement econòmic i l’ocupació, especialment entre els joves. Però, seguint els ritmes europeus, la manera com es farà no es debatrà fins al setembre.

“Obligar els estats membres a posicionar-se sobre quin nivell de pertinença real volen tenir amb la UE podria desactivar el bluf dels que amenacen amb la sortida completa”, diu Rhinard. El risc, però, és encendre encara més les pulsions populistes que amenacen electoralment els governs de França, Alemanya o els Països Baixos.

Aquest escenari seria el del reforçament de l’Europa política. L’investigador del Cidob Pol Morillas reconeixia en un debat sobre el Brexit que la idea de “repensar l’arquitectura institucional” de la UE fa temps que és damunt la taula, “amb un nucli central d’estats membres integrats probablement al voltant de l’euro i Schengen i un segon cercle -on es podrien acomodar el Regne Unit i, fins i tot, Turquia, si mai esdevé membre de la UE- que representaria una visió molt més flexible del que suposa la integració europea”. Morillas coincideix que “aquesta flexibilitat permetria dissuadir altres estats d’emprendre el camí del referèndum”.

Més democràcia

Però no hi pot haver aprofundiment polític sense aprofundiment democràtic. La plataforma Democracy International assegura haver recollit, aquesta primera setmana, prop de 30.000 firmes a favor d’un “rellançament democràtic” de la UE. Els seus organitzadors reclamen la convocatòria d’una nova convenció europea per posar fi a una UE “elitista” construïda “des de dalt, sense transparència ni capacitat substantiva d’influència per part dels ciutadans”. Vivien Schmidt, professora d’integració europea de la Universitat de Boston, coincideix que “cal repensar la UE de manera que respongui al descontentament” expressat a les urnes amb “creativitat i un nou acord que permeti continuar amb la integració política però respectant la demanda ciutadana de més control democràtic” també per part dels estats. Per a Roger Liddle, codirector del progressista Policy Network, aquest New Deal necessita, sobretot, recuperar “la dimensió social de la UE”.

ESCENARI 3

Una unió de mercat sense institucions

El Brexit ha expressat el malestar profund d’una part de la ciutadania amb l’Europa burocràtica. Brussel·les, entesa com la personificació de la política opaca i la tecnocràcia. Les múltiples crisis que encara sacsegen la UE han eixamplat la distància entre la ciutadania i les institucions comunitàries i la victòria del Leave amenaça de desencadenar altres rèpliques en els estats més euroescèptics.

L’horitzó més incert en aquests tres escenaris apunta cap a una possible implosió del projecte d’integració política més important en la història dels models de governança regionals i globals. Implicaria la fi de l’Europa política, la renacionalització del control democràtic de les decisions -una demanda que l’euroescepticisme ha aconseguit introduir en l’agenda de més d’un govern europeu-. “La resposta no és més integració”, adverteix el primer ministre holandès, Mark Rutte.

Una negociació enverinada del Brexit podria comportar dures conseqüències no només per a la integritat territorial del Regne Unit -amb el trencament d’Escòcia o el retorn de la inestabilitat política a Irlanda del Nord- sinó també la fi de la integració comunitària. Suposaria “l’ensorrament de la confiança” entre Londres i la UE, però també a l’interior del Regne Unit, i, fins i tot, podria comportar el final de la solidaritat entre els estats membres de la Unió, segons va advertir Tim Oliver, investigador de la London School of Economics, en un seminari previ al referèndum organitzat pel Cidob.

La via del mercat

Una Unió incapaç de trobar un camí consensuat a 27 bandes podria acabar apostant per un gran espai de cooperació europea. S’imposaria l’Europa del mercat únic amb una mínima cooperació intergovernamental. “No només cal protegir la integritat del mercat únic, sinó que s’ha d’explotar tot el seu potencial en àrees com l’energia, el mercat digital i tot el sector serveis, perquè encara hi ha massa barreres al comerç transfronterer”, defensava un informe publicat del think tank euroescèptic Open Europe, que també reclamava la “possibilitat de recuperar el control total sobre les fronteres externes de la zona Schengen” i carregava contra una UE que pretén, mitjançant la “construcció institucional”, “reemplaçar” els estats.

Aquest escenari redibuixaria els equilibris de poder actuals. L’Eurocambra perdria poder de codecisió -en la línia que ja defensen el Regne Unit, els Països Baixos o altres estats nòrdics, partidaris de retornar part del control democràtic de les decisions comunitàries als parlaments nacionals-. Les institucions de Brussel·les, culpables, per a l’Europa euroescèptica, de la crisi de legitimitat, perdrien la seva capacitat d’iniciativa legislativa per convertir-se en organismes tècnics.