La Sana, filla de l’èxode
El periple d’una família afganesa que ha vist néixer la seva filla en el camí cap a Grècia
Enviada Especial a GrèciaEl Haider i la Showaillah van fugir de l’Afganistan fa quatre mesos. Ara estan acampats al port del Pireu després de fer un viatge penós de gairebé 6.000 quilòmetres per portar els seus tres fills fins a la seguretat d’Europa: el més gran té 8 anys, la més petita va néixer pel camí. Amb les fronteres tancades, han quedat atrapats a Grècia.
Llegeix aquí tota una setmana de relats sobre els refugiats atrapats a Grècia
“Els talibans van bombardejar el nostre supermercat i ho vam perdre tot. L’Estat Islàmic també va arribar a la ciutat: segrestaven dones i criatures i vam decidir vendre la casa i marxar -relata el pare-. Estàvem enmig de la guerra: fins i tot van atacar l’hospital”, diu recordant el bombardeig nord-americà contra el centre de Metges Sense Fronteres que va deixar 42 morts, una trentena de ferits i una disculpa d’Obama.
El taxista que els va portar fins a la capital, Kabul, els va cobrar deu vegades el cost habitual del trajecte. Moure’s en una guerra és molt car. I després no van tenir cap més remei que posar-se en mans dels traficants. “Ens van portar en cotxe fins a Nimruz i vam haver de pagar 500 dòlars per travessar la frontera amb el Pakistan i després la de l’Iran per la muntanya”, recorda. El 3 de gener la Showaillah va parir allà mateix, enmig d’un prat. Així va néixer la Sana: una filla de l’exili. Només es van aturar un dia per refer-se i van continuar el camí. Van estar “dos dies i dues nits” a les muntanyes i van continuar fins a Teheran, on un amic els va acollir durant tres o quatre setmanes.
Allà van contactar amb un altre traficant que els va portar fins a Turquia pel pas de Maku. “Vam passar quinze hores caminant amb un metre de neu: als nanos se’ls congelaven els mocs -recorda-. Vaig veure com un nen d’un altre grup queia per un precipici i no el van poder salvar”. La família viatjava amb uns pakistanesos que els ajudaven a portar les criatures. “Quan vam arribar a territori turc, però, un soldat ens va aturar, li vam dir que els nanos no ho aguantarien i em va pegar amb la culata del fusell”: mostra un trau al cap cosit amb grapes quirúrgiques. Van haver de desfer el camí i buscar una altra ruta, aquest cop per un riu. El pas de Maku és molt perillós: el 13 de maig sis dones i una criatura hi van morir congelats en una forta tempesta, segons va informar el govern turc. Però ells van tenir més sort i van arribar sans i estalvis a la ciutat turca de Van, on encara van veure les restes del terratrèmol del 2011 que va fer més de 600 morts.
Ja eren a Turquia, però encara lluny de la seguretat d’Europa. Havien pagat sis mil dòlars (5.260 euros) perquè els portessin des de l’Iran fins a Grècia, però hi va haver algun problema en la cadena dels traficants i l’home que els havia de rebre a Istanbul no havia cobrat els seus diners.
Tancats sis setmanes
Els van tenir tancats en una casa sis setmanes: “No podíem sortir al carrer perquè no ens detingués la policia i només ens portaven menjar un cop al dia”. L’embolic es va resoldre i els van portar fins a una platja d’Esmirna, on els esperava la pastera: “Ens van dir que seríem 40, però allà hi havia 90 persones per a una barca inflable molt petita”. L’arribada de la policia va foragitar uns quants refugiats i 35 van acabar embarcant fins a l’illa grega de Samos, on es van registrar el 3 de març.
Després d’aquest periple, es troben que els governs del centre d’Europa els han tancat les portes. La família és entre els cinc mil refugiats que esperen al port de la capital grega en una tenda de campanya. El govern de Syriza vol desallotjar les terminals abans que comenci la temporada turística i els mira de convèncer perquè marxin als campaments muntats per l’exèrcit. Dimecres, quan un responsable del ministeri d’Immigració va anar al port per informar els acampats que havien de marxar, hi va haver aldarulls i la policia va detenir un membre de la família. El pare, desesperat, es va encarar als policies aixecant la criatura ben amunt. La imatge va córrer per tots els mitjans grecs.
La gent que ocupa les terminals del Pireu no se’n vol anar. No volen quedar aïllats en camps allunyats de la capital i els fa por que, com ha passat a les illes, els centres de registre s’acabin convertint en presons per a immigrants. No entenen per què no poden anar a Alemanya, com han fet els seus veïns i compatriotes. Ja no poden tornar enrere. Faran com tots els supervivents: si no es moren, continuaran endavant.
