Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

Esperant l’helicòpter de Mario Draghi

L’economia europea és de tot menys forta. I cada cop hi ha més temors que s’estigui acostant una recessió global que, en cas que es produís, agafaria Europa sense marge d’actuació

Per a algú que va arribar a president del Banc Central Europeu el 2011, quan ni tan sols s’havia rescatat Espanya, la situació actual pot semblar fins i tot plàcida. Quan Mario Draghi va ser nomenat, l’economia de l’eurozona estava entrant en recessió, mentre que el 2015 va créixer un 1,5%. Al mateix temps, l’atur europeu està tot just per sobre del 10% i ha recuperat el nivell que tenia fa cinc anys. La vida ens comença a somriure, oi?

No ben bé. El creixement és feble i les previsions indiquen que l’economia creixerà una o dues dècimes més aquest any, i aquesta serà la mateixa proporció que caurà l’atur. Els canvis seran gairebé imperceptibles. Mentrestant, la inflació -el barem de referència per al BCE- està caient en picat un altre cop. Al febrer va caure un 0,3% a l’eurozona i un 0,8% a Espanya.

L’economia europea és de tot menys forta. I cada cop hi ha més temors que s’estigui acostant una recessió global que, en cas que es produís, agafaria Europa sense marge d’actuació: els tipus d’interès estan en el mínim històric i el BCE ja ha desplegat tota l’artilleria possible per intentar animar l’economia i la inflació. L’èxit d’aquestes mesures ha sigut minso.

Com deia recentment l’economista Xavier Vives en un col·loqui organitzat per l’ARA, aquestes mesures “han fet pujar els actius financers -com per exemple la borsa- i això ha fet créixer el consum”. Ara bé, “és bastant evident que la política monetària està esgotada”, va sentenciar. A més de posar els tipus d’interès al mínim històric del 0,5%, el BCE imprimeix cada mes milers de milions que utilitza exclusivament per comprar deute públic (un anatema fa quatre dies), i al mateix temps cobra diners pels dipòsits que li donen els bancs (imagineu que la vostra entitat financera us cobra quan hi ingresseu la nòmina!). I encara més: Draghi pràcticament ha regalat diners als bancs que volguessin donar crèdit a famílies i empreses. Tot això ha servit per evitar un desastre més gran, però no ha permès registrar un creixement sòlid. El fantasma del Japó, una economia permanentment estancada, no s’esvaeix mai.

Dijous, dia D

Aquesta setmana pot ser decisiva. El 10 de març està marcat en vermell als calendaris dels governants i inversors de tot el món. Fa sis setmanes, Draghi va anticipar que a la reunió del BCE del març, que se celebra dijous, revisaria les seves mesures davant dels riscos geopolítics i la inestabilitat dels mercats, que ha fet caure les borses des de l’inici d’any (en el cas de l’Íbex, el descens ha sigut de l’11%).

Però, realment, què pot fer Draghi? L’opinió de Xavier Vives és la generalitzada entre els experts: no gaire més. Pot comprar més deute públic o pot cobrar més als bancs que prefereixen guardar els diners en comptes de prestar-los. Tot i que Draghi diu que disposa de “molts instruments”, no se n’albira cap.

Bé, en realitat n’hi ha dos, però son tabú. El primer és l’anomenat helicopter drop, és a dir, llançar diners a la població des d’un helicòpter. En realitat és una metàfora inventada fa mig segle pel premi Nobel Milton Friedman, però resumeix la idea perfectament: donar diners directament a la gent. No és necessàriament una boutade. L’any passat l’economista en cap del Citigroup, Willem Buiter, va proposar que el BCE entregués 100 euros a cada ciutadà: seria un helicopter drop en tota regla. Seria una mesura desesperada, però no involucraria els bancs, que com que ara han de complir uns requisits difícils de capital (i no volen donar crèdit al primer que passa per no repetir errors del passat) potser no són eficients a l’hora de fer arribar les mesures d’estímul del BCE a la població.

Ara bé, l’ helicopter drop té un problema fonamental: “Res garanteix que les famílies augmentin el consum si tenen més diners, ja que potser optaran per estalviar o per reduir els seus deutes”, explica l’economista català Jordi Galí, que col·labora amb el BCE.

Encara hi ha una segona alternativa, que és idea de Galí i consisteix en una variant de l’ helicopter drop : en comptes de donar diners als ciutadans, es poden entregar als governs amb la garantia que s’inverteixin en infraestructures productives (en resum: AVE no, corredor mediterrani sí). “A més de l’efecte directe derivat de l’augment de la inversió pública, hauríem d’esperar un efecte induït sobre el consum i la inversió privats”, defensa Galí.

Aquestes dues propostes tenen un inconvenient: són il·legals, almenys avui dia. Però el 2012 també era il·legal que el BCE comprés deute dels estats, i ara ho fa. Com sempre, Europa potser esperarà a estar a punt de morir-se per ressuscitar.

Més continguts de