Temps enrere, a Ullastret era tradició una “reunió anual d’arqueòlegs”. En deien el “dinar de savis”. Hi acudien arqueòlegs vinculats per feina o afició a Ullastret i… Josep Pla, que en feia sempre un article a Destino. L’escriptor, que va parlar força sobre Ullastret - “situat damunt un pujol que és el centre d’un paisatge meravellós, potser el millor paisatge terrestre de l’Empordà petit o Baix Empordà” -, hi era convidat per l’amistat amb molts d’ells i pel gran interès pel jaciment. Des de fa tres anys la Fundació Josep Pla fa la Ruta Pla a Ullastret en col·laboració amb el MAC-Ullastret. Els participants descobreixen el jaciment tal com va fer Pla als anys 50. La propera ruta serà el 13 d’agost a les 12 del migdia. El dia abans, a la mateixa hora, es farà un recital planià musicoliterari a càrrec de l’actor Joan Massotkleiner i el guitarrista Toti Soler.
El macabre trofeu del vencedor
Ullastret és un dels jaciments on s’han trobat més cranis enclavats: pertanyen a 40 individus masculins, tots ells guerrers.
Fins fa poques dècades, a casa nostra les excavacions arqueològiques eren fetes per voluntaris, joves i grans que dedicaven part del seu temps lliure a cercar qualsevol indici -ossos, teixits, ceràmica, eines... i pedres, esclar- per saber una mica més d’on venim. La seva tasca va salvar uns quants jaciments d’urbanitzacions i d’actituds vandàliques quan l’administració encara no n’havia assumit la responsabilitat. Amb la constitució del Servei d’Arqueologia de la Generalitat va haver de desaparèixer l’“arqueòleg voluntari”: des d’aleshores els arqueòlegs han de ser professionals. Un munt d’universitats ofereixen avui estudis d’arqueologia dins la branca d’història. Gràcies a això hi ha professionals ben preparats. Un d’ells és Gabriel de Prado, responsable del jaciment d’Ullastret. Duu l’arqueologia a la sang.
Espero en Gabi a la porta d’entrada de la ciutat ibera d’Ullastret. El vent agita les oliveres i esmorteeix la piuladissa dels ocells. Entre els que entren distingeixo parles molt diverses. A força estrangers els interessa el patrimoni. Crec que en una proporció superior als autòctons. Pensem-hi. Fixo la mirada a banda i banda dels murs que formen el que era la porta d’entrada a la ciutat, on hi ha una escletxa horitzontal, situada aproximadament a un metre i mig d’alçada. De seguida que arriba en Gabi li pregunto quina explicació té: “Devia tenir un motiu decoratiu, tot i que també podria servir per alinear les filades dels blocs de pedra. Segurament estava coberta de fusta”, m’explica.
En arribar a dalt del puig de Sant Andreu, on hi ha l’edifici que acull l’exposició permanent, contemplo l’àmplia esplanada on a l’època ibera hi havia un gran estany. Avui, ni rastre d’aigua. Ni de l’estany ni del mar! És sorprenent que tenint el mar tan a prop -és a uns 10 quilòmetres; a l’antiguitat només era a 5 quilòmetres- no es vegi.
M’entaforo en una petita sala per veure la reconstrucció d’Ullastret en 3D. Hi soc jo sol, amb les portes ben tancades. Tinc la sensació d’estar en una atracció de realitat virtual. De seguida soc transportat al món dels ibers, aquesta cultura extraordinària que va innovar en un grapat d’aspectes: l’urbanisme, l’escriptura, l’agricultura, la ramaderia i la metal·lúrgia, entre d’altres. La veu en off és realment greu. És la de l’actor Lluís Soler, no n’hi ha dubte. Per què als audiovisuals històrics hi posen veus tan i tan greus, que fan por i tot als nens? No devia ser tot tan tètric, aleshores. ¿I si gaudien de la vida més que nosaltres, amb moltes menys necessitats?
Esclar que l’arribada d’uns caps tallats per enclavar no devia generar una alegria excessiva entre la població. Els cranis enclavats són una de les peces estel·lars de l’exposició permanent d’Ullastret. N’hi ha tres d’exposats, però als magatzems se n’amaguen molts més. Els tres exposats es van trobar aquí mateix, l’any 1969, a l’interior d’una de les sitges: el més probable és que fos una mena de dipòsit ritual, perquè estaven ben col·locats.
Un ritual d’origen celta
Un ritual d’origen celta “Aquí s’han trobat cranis enclavats gairebé des de les primeres excavacions”, em comenta en Gabi. I per què els enclavaven? “Temps enrere es parlava d’un hipotètic culte al crani, però avui sabem que aquests caps corresponen a un ritual d’origen celta basat en l’exhibició del cap tallat com a trofeu. Era una pràctica ritual habitual al segle IV i sobretot al III abans de Crist. Es fabricaven uns claus de grans dimensions que permetien travessar els caps i enclavar-los a les entrades d’edificis singulars perquè fossin vistos per tothom”. La pregunta és òbvia: de qui eren els caps? “D’enemics morts en combat o en alguna escaramussa. Creiem que no eren guerres de conquesta de territoris, sinó de subsistència, de pillatge o en alguns casos provocades per les elits per autoafermar-se”.
“Quan ja eren morts, o a punt de morir, se’ls tallava el cap. Aquests caps es portaven fins a la ciutat, segons diuen les fonts clàssiques en relació amb els celtes, a vegades lligats dels cavalls, penjats de la crinera. Quan hi arribaven rebien un cert tractament i després eren enclavats i col·locats en llocs distingits ”. Amb aquest ritual les elits demostraven la seva força i el control de la ciutat. Fins i tot sabem una mica a qui pertanyien aquests caps”. Ah, sí? “En els casos en què s’ha pogut analitzar l’ADN o se n’ha pogut estudiar la morfologia, tots són individus masculins. La seva alimentació, a més de cereals, es basava sobretot en la carn; era una alimentació pròpia d’un guerrer que necessitava ingerir proteïnes d’origen animal”, diu en Gabi.
Al costat dels cranis hi ha una espasa, que era dels guerrers. “Era l’arma de l’enemic vençut. S’exhibia conjuntament amb el cap. Perquè l’arma ja no fos utilitzada, en doblegaven la punta o travessaven la beina amb un clau”.
Aquest esgarrifós ritual no es feia només aquí a Ullastret, esclar. “No, però és un dels llocs on més es practicava. S’hi han trobat restes pertanyents a més de 40 individus. Es pot dir que aquest ritual traspassa del món celta al món iber, però no és propi de tota la cultura ibera. Només s’ha documentat a Catalunya, concretament a les poblacions indigetes i laietanes”, m’explica en Gabi. Tot el que passava del Llobregat cap avall, doncs, ja és una altra història.
