Publicitat
Publicitat

Els de Guardiola van escombrar el United a Wembley amb un joc brillant per afegir una altra Champions al museu i coronar-se com el millor equip europeu del segle XXI

Un Barça sublim ja té la quarta

Les finals no es juguen, es guanyen. És la mentalitat que impera entre la majoria d'esportistes d'elit, aquells que triomfen perquè no els tremola el pols a l'hora de la veritat. En l'última dècada és la màxima que ha fet del Barça l'equip referent d'Europa. El més bo. El triomfador. L'equip a batre. Un equip pràcticament imparable, ambiciós, insaciable.

No s'entén de cap altra manera que aquest Barça de Guardiola guanyi i guanyi i res no l'aturi. Ni tan sols un Manchester United que ahir a Londres també lluitava per aconseguir el domini futbolístic al vell continent, que va voler ser valent i sortir amb el seu onze més ofensiu, i que va veure com el Barça li tornava a prendre la Champions, el títol més preuat, després d'haver fet una carrera impecable fins a l'últim partit, fins a topar amb el Barça. Un Barça esplèndid, immens, majestuós, que va tornar a interpretar el gran escenari que és la Lliga de Campions com un etern aparador on demostrar arreu del món qui domina aquest esport, qui el lidera. Qui és el millor. I per què.

Perquè el Barça no juga les finals. Les guanya. I no només les guanya, sinó que ho fa amb una superioritat que espanta. Ahir va tornar a exhibir aquesta contundència al nou Wembley, l'estadi que s'ha construït sobre les runes del vell camp, on tots dos clubs van alçar el seu primer títol de campions continentals per entrar a la història. Entrar-hi per no sortir-ne. Els blaugranes van tornar a demostrar que l'estètica pot ser el camí a la glòria, que la valentia de sortir a l'atac sense reserves obté recompenses, que quan es tracta de desig, no hi ha cap equip al planeta que tingui més fam de victòries que aquests monstres de guanyar que són els futbolistes del Barça.

Tres Champions en sis anys

Dues Champions en tres anys per a Guardiola i els seus. Les mateixes que en els 107 anys anteriors del club. Des de Rijkaard el 2006, el Barça haurà alçat l'orelluda tres cops en sis anys. Una autèntica barbaritat. I una demostració més de la consolidació d'una idea futbolística que ha sabut resistir als anys de menys èxit, fer-se forta amb tossudesa i convicció i assolir l'excel·lència que corona el FC Barcelona com el millor equip del segle XXI a Europa.

109 esglaons fins a la glòria

El triomf del Barça ahir és la victòria de la solidaritat, d'un grup que és una pinya, d'un vestidor que se sap blindar a les enveges veïnes per alçar la veu quan toca i on toca. A Wembley tocava jugar bé, guanyar i caminar els 109 esglaons que separen la gespa de la llotja on els esperava la Copa. Una Copa que els capitans Carles Puyol i Xavi Hernández van voler que aixequés Éric Abidal, en un gest que va posar els pèls de punta a més d'un, va provocar milers de flaixos a Wembley i més d'una llàgrima que va saltar entre els milers d'aficionats culers que corejaven el nom del francès. Tothom sap l'esforç que ha fet el lateral per arribar fins aquí i, no només Guardiola el va premiar amb la titularitat, sinó que li va permetre completar els 90 minuts. Era la seva final. Havia de ser-ho. Però el d'Abidal no va ser l'únic nom propi de la final. També ho van ser els tres Pilotes d'Or, que van fer un autèntic partidàs, en una nova picada d'ullet al món per recordar que els tres millors jugadors del món són fets a La Masia del Barça i són els que marquen el ritme del futbol actual.

El partit va estar vist per a sentència des del principi, tot i la bona sortida del United i l'empat de Rooney abans del descans. L'emoció, de fet, era esperar a veure les reaccions dels culers quan es xiulés el final. L'eufòria de Villa, que guanyava el seu primer gran títol de club era evident, com també la d'uns integrats Adriano i Afellay, i de tots els joves del planter que acompanyaven l'expedició blaugrana.

Guardiola, radiant, es mirava l'ambient des de la distància, assaborint les abraçades amb tots els seus jugadors i ajudants, repassant amb la mirada les graderies que embogien a cada gest de Valdés, que saltava pletòric, o Busquets, que va passejar-se per la gespa de Wembley amb la pilota de la final. Concentrat, intens, el de Badia també va lluir en la final que no mereixia perdre's. A Londres no va faltar la sardana al cercle central, una icona d'aquest Barça triomfador, un final de festa innegociable, com mantejar Pep Guardiola, que va tornar a tocar el cel. De Roma a Londres en dos anys.

El preu de ser campió

Ser el millor equip d'Europa el 2011 implicarà que el calendari del Barça tornarà a estar carregadíssim la temporada vinent. Com a campió de la Champions, l'equip blaugrana haurà de jugar la Supercopa d'Europa divendres 26 d'agost contra el campió de l'Europa League, el Porto, a l'estadi Lluís II de Mònaco.

A finals d'any, el Barça s'haurà de desplaçar al Japó per disputar el Mundial de Clubs, amb rivals encara per determinar. Dominador a Europa, conquerir el món és el pròxim pas. "I aquests no fallen".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT