A la riba de l'Onyar, allà mateix on sant Narcís va fer disposar un exèrcit de mosques vironeres per foragitar l'invasor gal, fa un temps que el Col·legi de Periodistes local ha instituït les Mosques de la Comunicació. Es tracta d'uns premis que donen a conèixer quines persones o institucions han col·laborat més, en l'últim any, amb els mitjans de la demarcació, però també quins hi han estat més esquerps.
Enguany, però, a la llista de nominats a la Mosca Borda hi destacava un nom: Girona FC. El Col·legi ho justificava amb un fet concret: aquesta temporada, els entrenaments es van tancar als mitjans i només es permetia la presència d'informadors en els primers minuts i en una zona acotada.
Des que el Girona va assolir l'ascens, alguns conceptes en els quals es volia aprofundir s'han complert, i d'altres no. Per exemple, la gironització de l'equip ha quedat diluïda. A la plantilla només tres jugadors professionals (Jose, Dorca i Corominas) són de la demarcació. Un altre concepte clau va ser el de la professionalització d'una entitat que havia saltat al futbol professional de forma meteòrica. La preocupació és lògica, però no sempre es va gestionar bé. D'una banda, sovint des d'instàncies no esportives, s'han plantejat objectius sobre els quals potser ha faltat una reflexió freda sobre si, a dia d'avui, són assumibles. De l'altra, la professionalització en la relació amb els mitjans ha seguit el model erroni d'altres entitats professionals, el de l'hermetisme i l'entorpiment.
Qui està relacionat actualment amb el Girona i ve de fora de Catalunya parla bé de la ciutat però també de la pressió dels mitjans de comunicació en comparació amb moltes altres capitals de demarcació de l'Estat amb equips professionals. No només en nombre, sinó també en actitud. Demano disculpes per la immodèstia de jutjar companys, però la premsa gironina ha estat molt honesta amb l'entitat i els que la formen. Ha actuat sempre amb integritat. Mai ha pecat ni per excés ni per defecte. Ha informat puntualment i correcta de l'evolució esportiva de l'equip, i quan ha publicat qüestions no esportives desagradables mai ha anat més enllà del que, en molts casos, ha acabat al jutjat. Una conversió en SAE tèrbola i amb irregularitats; un ERO sobre treballadors que feia quinze dies que estaven contractats; la guerra entre l'entitat i el seu director esportiu, o un màxim accionista en parador desconegut no són temes que els mitjans que segueixen el club s'hagin tret d'un barret. Com a resposta, però, en els últims mesos, i sota el paraigua de la professionalització, els periodistes gironins s'havien trobat amb un règim cada cop més draconià pel que fa a l'accés a la informació.
El dia que el Girona pujava a Segona derrotant per la mínima el Ceuta, Raül Agné va permetre l'entrada d'una càmera de TV3 al vestidor perquè retransmetés en directe, a tot el país, les últimes instruccions. El mateix Raül que, l'any posterior, donava l'alineació a la roda de premsa prèvia al partit. El Girona, sota aquell règim, va completar una gran primera volta, i sota el mateix règim es va desinflar en la segona i va patir per salvar-se. La temporada passada, ja amb les primeres limitacions als informadors, l'equip va situar-se en posicions de play-off i, amb les mateixes limitacions, va perdre el tren a última hora.
Enguany es va vendre als mitjans que Raül Agné era l'impulsor de la contractació d'un mental coach i del tancament dels entrenaments a la premsa. Ni una cosa ni l'altra es van traduir en resultats sobre la gespa. Aquest cop, la resposta dels mitjans va ser bel·ligerant, i es van poder llegir cròniques punyents i alguns articles d'opinió que desqualificaven jugadors gairebé gratuïtament. El mental coach va dir, en l'única entrevista que va concedir, que això convenia a l'equip perquè esperonava els jugadors. Però dels deu primers partits, el Girona en va guanyar un.
Divendres, Raül Agné va anunciar que tornava a obrir els entrenaments a la premsa. La situació és diàfana: l'equip encara és en zona de perill, la situació institucional és inestable i no hi ha director esportiu. Agné, un tècnic amb personalitat, és el clau roent. Com em va comentar fa poc un bon periodista gironí, "això només se salva si el Raül continua". I potser m'equivoco, però crec que el Raül, això, ho sap, i sap que a Girona el vaixell s'ha mogut més o menys, però s'ha mantingut surant amb tothom a bord, també els mitjans, els mateixos que el primer any de Segona feien d'Agné la cara de l'èxit. Se'ns escapa un buf d'alleujament: Agné és l'home de club de sempre, Agné manté intacte el seu sentiment pel Girona. És el Raül de sempre amb tot el que això comporta. La millor notícia de la temporada.
