Inoportuna aturada
Estem en un cap de setmana atípic a causa d’una aturada per als partits de seleccions, aturada que arriba, a més, just abans d’un clàssic. La majoria de jugadors del Barça i del Reial Madrid han marxat amb les seves respectives seleccions per complir amb compromisos internacionals. Però el fet que hi hagi un clàssic a la cantonada ha condicionat sens dubte aquesta aturada una mica atípica.
El fet que molts partits siguin amistosos ha ajudat a fer que alguns jugadors s’hagin esborrat directament. Molèsties, lesions, descans... Excuses que han servit de pretext perquè el seu seleccionador prescindeixi d’ells. Clarament aquesta aturada molesta. Perquè ja no només és el clàssic del Camp Nou sinó també tot el calendari que ve després amb els quarts de final de la Lliga de Campions. Això de les seleccions s’ha de replantejar. Perquè les federacions tenen els seus negocis i necessiten els seus partits però en el fons els jugadors es deuen als seus clubs. Aquests són els que paguen i qui més els necessita a aquestes altures de temporada. D’acord que hi ha assegurances que cobreixen les lesions, però el drama, més enllà del cost de la recuperació, és perdre alguna de les teves estrelles per als partits més importants en què et jugues els títols. Clubs i federacions s’haurien de plantejar aquest calendari unificat. Si partim de la base que cada dos anys hi ha ara una Eurocopa, ara un Mundial, una opció seria que l’any que no hi ha competició s’aprofiti aquell estiu per fer-ne la fase de classificació i així no molestar al mig de la temporada, amb tants partits i calendaris tan llargs. Perquè el que passa és que aquestes aturades molesten. I ja no entrem en aquells anys en què tenim la Copa de Nacions de l’Àfrica en ple mes de gener o de febrer, o els estius en què coincideixen competicions com la Copa Amèrica i els Jocs Olímpics, com passarà enguany amb els Jocs de Rio de Janeiro i la Copa Amèrica del Centenari, als Estats Units.
Les seleccions tenen la seva gràcia i el seu interès en aquestes fases finals de competició però els que paguen la festa són els clubs. Per tant, potser ja seria hora de plantejar-s’ho tot plegat i no haver de patir aquests quinze dies que torni algun crac lesionat i faci tremolar les esperances de tota una afició.
