Jordi Cruyff: “La gent el considerava tan boig, que un dia el van qualificar de geni”

BarcelonaJordi Cruyff va aturar durant un minut la voràgine d’entrevistes d’ahir per mirar amb deteniment la fotografia que tenia just darrere. Una gran imatge del seu pare que l’editorial Planeta va escollir per publicar a la coberta de Johan Cruyff. 14, l’autobiografia, que en català treu a la venda Columna. “Falta taronja”, va dir pensatiu, mentre rememorava l’acte de presentació que uns dies abans es va celebrar a Amsterdam, on tot era taronja. Barcelona, una ciutat amb una altra dimensió cromàtica, va ser la tercera parada, després de Londres i la capital holandesa, per presentar el llibre. “El meu pare pensaria que un s’ha de morir per ser tan estimat”, va assegurar Jordi durant l’acte.

¿Ha tingut temps per assimilar l’adéu del seu pare? Des que va morir, ara fa poc més de mig any, han passat moltes coses.

Del tot, no. Al setembre vaig tenir una setmana, potser deu dies, més tranquil, quan vaig poder desconnectar del futbol i de la feina. Van ser un dies en els quals vaig intentar passar més temps amb la mare i amb els fills, per intentar assimilar la mort del pare. Però potser el millor és tenir actes i més actes, anar d’un lloc a un altre sense parar, perquè la feina t’ajuda a anar tirant, et permet marcar un rumb clar dins el teu cap.

¿A casa van tenir enveja de la pilota o el seu pare sabia aparcar el futbol?

El futbol era la seva passió, el joc sempre hi era present. Ja de petits jugàvem al jardí amb ell i les meves germanes. Si hi havia un partit a la televisió, ell el mirava, sempre tots junts, en família. Però el que va saber aconseguir era no endur-se a casa els resultats, els moments dolents al club, l’estrès després d’un mal resultat o la tensió prèvia a un gran partit. Això ho sabia fer, i jo l’admirava. Encara avui no sé com ho va aconseguir.

Hi va haver molts Cruyff. El rebel que va aterrar a Barcelona en plena dictadura amb la seva llarga cabellera, el futbolista llegendari, el tècnic que va deixar empremta, el polèmic... ¿Amb quin es queda?

El de pare, sense cap mena de dubte. I, després, el seu vessant social. Era un tipus que sempre mirava al seu voltant, sempre lluitant contra el poder per intentar ajudar els que no tenien oportunitats. Amb la tasca que està duent a terme la Fundació, la gent està descobrint aquest vessant del Johan, i et puc garantir que són molts els que se m’acosten cada dia per explicar-me anècdotes del meu pare, gent a la qual va ajudar. Sobre ell hi ha moltes coses publicades i moltes que no s’han publicat, i que segurament no sortiran mai perquè no ho menciona al llibre, però jo em quedo amb la persona que lluitava sempre per uns ideals, batallant perquè la gent tingui una oportunitat.

En un article en aquest diari, l’empresari Jaume Roures assegurava que Johan Cruyff transcendeix el món del futbol.

Una de les frases amb què el meu pare acaba el llibre, i és la reflexió que em quedo, és que la gent el considerava tan boig que va arribar un dia que el van qualificar de geni. Això li passa a la gent que va un pas per davant de la resta, que pren decisions que els altres no entenem, que fa coses que no tothom comprèn. Potser amb el pas del temps s’entendrà el que va fer Johan Cruyff. Un exemple d’aquesta incomprensió va ser la polèmica amb les directives, un dels seus dilemes. Ell sempre sostenia que els directius no han de prendre decisions sobre alineacions o fitxatges, perquè això depèn d’un entrenador o un director esportiu. Però, avui en dia, molts estrangers amb una gran capacitat econòmica compren clubs i intenten posar un tècnic que no encaixa amb l’estil de joc o l’ADN de l’entitat. Això el tornava boig. “¿Com pot ser que una persona que no té capacitat intel·lectual, des del punt de vista futbolístic, pugui prendre una decisió tan transcendent i que pot fer perdre tants diners?”, es preguntava. Per això, no és casualitat, va fer el seu institut, amb una parcel·la dedicada a la gestió esportiva, perquè tothom entengui que cadascú té la seva parcel·la. El meu pare, per exemple, mai es va ficar en qüestions relacionades amb la preparació física. Tenia algú i li deia: “Això és responsabilitat teva, fes el que saps i jo faré el que sé”. Moltes de les discussions que va tenir amb la directiva van venir per aquí.

Com a bon geni era una persona que no deixava indiferent a ningú.

Això, de fet, ja va començar amb el meu nom. Va registrar-me com a Jordi en plena època franquista, quan estava prohibit. Jo havia nascut per cesària a Holanda i em va registrar allà com a Jordi. Quan va venir aquí li van dir: “Això no es pot fer”, i ell va contestar: “Al seu passaport hi diu Jordi, així que o ho accepteu o no, però jo no canviaré res”. Aquest punt de rebel·lia el tenia en coses fins i tot com aquesta.

¿El més gran que es pot dir del seu pare, més enllà de la seva importància com a jugador i entrenador, és que simbolitza una idea, una filosofia?

Pot ser. De la mateixa manera que a Itàlia, ara ja no, existia el catenaccio, potser ell també simbolitza una manera de jugar, el futbol total. És bonic que surti un entrenador com el Pep que repeteixi una vegada i una altra que aprèn del meu pare, que intenta seguir la seva filosofia de joc, evidentment amb el seu segell propi, més modernitzat. Saber que Guardiola vol promoure aquesta manera de jugar engrandeix encara més la figura del meu pare.

Pep Guardiola era la nineta dels seus ulls...

La Fundació! La Fundació era la nineta dels seus ulls, però està clar que en els últims anys el meu pare va veure molts partits de la Bundesliga, que ja et dic jo que mai n’havia vist tants, perquè tenia un afecte molt especial pel Pep, un afecte mutu. Ha seguit tots els seus passos, com a jugador evidentment, però sobretot com a entrenador.

No es va poder acomiadar del Barça com hauria volgut, però ¿en els últims mesos el Camp Nou ha tornat a ser casa seva?

Ell sempre ho va sentir així. Va ser ell qui va iniciar, òbviament juntament amb el Barça, aquesta abraçada final. Va ser voluntat del meu pare, jo mai hauria fet res que ell no hagués volgut fer. Tots aquests actes que hem fet últimament van sortir d’ell: el Johan va decidir que havia de marxar amb una abraçada i en pau.