Publicitat
Publicitat

L'obra mestra del futbol

La justícia existeix. El Barça es va coronar ahir com el millor equip de futbol de tots els temps, amb una exhibició apoteòsica de futbol, un atropellament del rival en tota regla. Mai s'havia vist una superioritat tan descomunal en una final de Champions, un equip mai no n'havia desbordat un altre d'una manera tan neta i tan flagrant en un partit d'aquestes dimensions. El Manchester United només va aguantar deu minuts, com a la final de Roma, però a la primera triangulació de la Santíssima Trinitat es va desfer com un flam, aixafat sota l'allau de futbol que li va caure a sobre. El partit de Messi, Xavi i Iniesta serà recordat durant dècades i confirma que no hi ha secrets: són els tres millors jugadors del món, per aquest ordre, i la resta són històries.

En ple domini del Barça, un cop de cintura celestial de Xavi va rebentar la defensa del Manchester United, i va habilitar Pedro perquè empenyés la pilota suaument al primer pal de Van der Sar. La jugada va sintetitzar en uns dècimes de segon la idea que va començar fa vint anys a Wembley i que va culminar ahir a la nit en el partit perfecte. Va ser la diagonal eterna del Barça, traçada per Xavi i rematada per Pedro. La creació de Johan Cruyff ha estat portada a la perfecció per Pep Guardiola, que aconsegueix superar el seu mestre i convertir-se en la gran llegenda blaugrana.

El United es va trobar amb el miratge de l'empat, una fuetada espectacular de Wayne Rooney, però el Barça no va perdre les maneres i va seguir jugant com si no hagués passat absolutament res. A la segona part, Messi va culminar amb un golàs una de les seves arrencades, i va acabar amb el poc que quedava del Manchester amb un xut sec que va posar en evidència Van der Sar i que el converteix en la pròxima Pilota d'Or. Villa va enterrar l'equip de Ferguson amb una vaselina antològica, i la final va quedar liquidada quan faltaven més de vint minuts.

L'honor del United

A partir d'aquí va començar el rondo habitual, la particular sala de tortures dels rivals quan ja agonitzen, i el United va abaixar els braços, reconeixent la seva total inferioritat. L'equip anglès va ser un rival noble i esportiu, va saber perdre i va saber empassar-se amb serenitat una derrota dolorosa i escandalosa que portarà a sobre com una creu. Perquè la final de Wembley serà recordada com la gran icona de l'era Guardiola, com l'obra mestra d'un projecte irrepetible amb uns jugadors que difícilment tornarem a tenir junts mai més.

Però com que ahir el Barça també jugava contra el Madrid, la Champions blaugrana esclata a la cara dels blancs com una arma de destrucció massiva. La temporada de Mourinho apareix de sobte despullada i pobra, i la Copa del Rei que va guanyar és des d'ahir a la nit un trofeu menor i ridícul per a tanta prepotència.

L'embolcall que va fabricar artificialment el portuguès, tirant un fum de porqueria i antiesportivitat sobre el seu rival, ha saltat pels aires, i Mourinho passeja la seva ànima en pena mentre el món observa embadalit com Pep Guardiola ha portat aquest esport a la màxima excel·lència.

Si algú dubtava de qui són els bons en aquesta història, els jugadors del Barça van tenir un gest emocionant i li van deixar a Abidal l'honor de recollir com a capità la impressionant copa orelluda. Va ser un moment d'una gran càrrega emotiva, un d'aquells rars instants en què el futbol deixa de ser un esport i es converteix en una lliçó de vida. La nit perfecta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT