LLIGA DE CAMPIONS
Esports 14/09/2011

El Milan recorda al Barça la duresa de la Champions

Toni Padilla
4 min
Intensitat defensiva Leo Messi intenta desempallegar-se del marcatge de Van Bommel. El Milan no va perdre mai l'ordre en defensa.

Amb la vella recepta de tota la vida, el Milan va endur-se un punt del Camp Nou. Els italians, dominats sempre per un Barça millor però sempre atents a aprofitar qualsevol errada, van actuar de la manera que fa més mal: un gol als 20 segons i un altre 20 segons abans del final. Cap novetat, de fet. La recepta de Nereo Rocco dels anys 60, aquella que parla de defensar com sigui i aprofitar les ocasions que et deixin o que puguis crear. Una idea a les antípodes de la del Barça, però que va servir als homes de Massimiliano Allegri per marxar del Camp Nou amb una rialla d'orella a orella.

El Barça va ser millor que el Milan, però no estava al seu millor nivell. Comparat amb altres actuacions de l'equip de Pep Guardiola, no va ser un bon partit, en part per mèrits de l'entramat defensiu llombard i en part per les imprecisions i errades d'un Barça que afronta una temporada mot exigent. Per acabar-ho d'adobar, a més, Iniesta es va lesionar. Una notícia molt més dolenta que no pas un empat que, en el fons, es converteix en un nou toc d'atenció. El segon 2-2 en pocs dies recorda al Barça que la Lliga de Campions encara és una competició en què si t'adorms ho pagues. No et serveix de res ser el millor. Cal exercir-ne cada dia, i la regularitat costa. La part bona és que l'empat arriba al primer partit i amb un grup en què els altres dos equips són comparses. Ser primer de grup segueix depenent del mateix: del partit de San Siro.

L'empat, però, fa mal, perquè el Milan només va crear una ocasió de gol en els segons 45 minuts: la del gol de Thiago Silva de cap a la sortida d'un còrner. Fa mal perquè al Barça li havia costat aixecar un partit que ja s'havia complicat als 20 segons de joc. Fa mal perquè el Barça no va acabar de sentir-se còmode jugant: va recórrer al talent individual dels jugadors, ja que l'aspecte col·lectiu no va funcionar com altres cops. Una jugada individual de corcó de Messi i una falta directa executada magistralment per Villa van permetre al Barça posar-se 2 a 1 per davant, però com va passar a Sant Sebastià i com no va passar amb el Vila-real, el rival sempre va seguir viu. I, per una vegada, el tòpic va ser cert. Un equip italià no mor mai.

Si el Barça juga bé no té rival. El mateix tècnic del Milan, Massimiliano Allegri, admetia que firmava l'empat abans de començar. Ara, si el Barça es desorienta pot patir. Com es pot no patir, si parlem de la Lliga de Campions? Durant el primer temps el Milan ja va aconseguir una victòria pírrica: forçar moltes errades i pèrdues de pilota d'un Barça al qual li va costar trobar la velocitat i l'alegria en el joc. Però de mica en mica el futbol blaugrana, que es basa a cuidar l'esfèrica, va anar desmoralitzant els llombards, que ni la tenien, ni la volien, ni tenen capacitat per fer-la seva, la pilota.

La superioritat del Barça dels últims anys ha deixat la seva empremta al subconscient del barcelonista. Davant la visita del campió de la Sèrie A es respirava certa tranquil·litat a l'estadi. Fa dècades, si venia el campió italià les criatures s'amagaven sota la taula i el culer pessimista es feia sentir més que mai. Però la Champions segueix sent la competició que aplega els millors equips del continent. És a dir, que si comets un error, el pagues.

El Milan arribava com una ombra d'aquell club que feia por i patxoca. Però en només 20 segons Alexandre Pato va recordar a tothom que ni tots els jugadors rossoneri són veterans ni tots els jugadors del Milan són una ombra del passat. El xicot de la filla de Berlusconi va trigar 20 segons a recollir una pilota dividida que Van Bommel va guanyar al mig del camp per iniciar una cursa frenètica. Amb una arrencada poderosa va deixar estès Mascherano, va deixar enrere Busquets i va batre Valdés.

Guardiola havia deixat Cesc a la banqueta i havia apostat per Keita just al darrere d'Iniesta i de Xavi. A dalt, el trident de la temporada passada: Pedro, Villa i Messi. Un equip que va trigar a rutllar com sempre. No va enamorar ni amb Iniesta ni amb Cesc, que el va substituir. En defensa, es va patir per aturar Pato, que va donar uns quants ensurts durant el primer temps. Al mig del camp la pilota va ser blaugrana, però va costar trobar espais. En atac, van marcar Pedro i Villa, però cap dels dos va fer-ho bé. Només Messi va ser un perill constant per als italians. Amb homes als quals no els cauen els anells ni es posen nerviosos si s'han de posar a defensar 90 minuts, com Nesta, el Milan va reordenar-se després de l'inesperat gol de Pato tallant les línies de passada als jugadors del Barça. Ordenat, el Milan va provocar un tall de digestió a un Barça molt incòmode.

És ben cert que la possessió de pilota arribava al 75%, però el Barça patia per crear ocasions clares de gol. Si el Milan era Pato i deu companys defensant, el Barça era Messi i deu companys mirant la porteria adversària. Amb dificultats per crear espais a prop de l'àrea, Messi va exercir de líder amb un munt de jugades individuals, com una falta al pal. Als 40 minuts, Messi es va inventar una jugada individual, i quan semblava que la pilota es perdria per la línia de fons protegida per Abate, l'argentí va aconseguir centrar per a Pedro, que, atent, marcava el gol de l'empat amb què es va arribar al descans.

L'equip va sortir a la gespa a mossegar i un xut preciós de Villa de falta directa va convertir-se en el 2-1. L'asturià, situat a la banda dreta primer, i després a l'esquerra, no va jugar un bon partit, però amb aquest gol de falta expiava el seu pecat d'Anoeta. El Barça va viure bons moments de joc amb el 2-1 al marcador, tot i que sempre va acabar patint per superar els últims baluards defensius italians, liderats per un Nesta convertit en un digne hereu dels Baresi i Maldini. Si el Barça va voler fer el tercer i ser fidel a si mateix amb Puyol un altre cop a la gespa, el Milan es va jugar tots els estalvis a una carta: defensar com fos i somiar una ocasió aïllada. I la va tenir, al minut 92. La del gol d'un empat que va deixar el Camp Nou amb un pam de nas.

stats