Neymar es reivindica amb llàgrimes d’or

Barcelona“Què hi farem, ara m’hauran d’aguantar”. Amb les mateixes paraules que va utilitzar l’exseleccionador brasiler Carlos Alberto Parreira després de liderar el Brasil en la conquesta del Mundial del 1994, Neymar va desfogar-se per les crítiques que ha rebut els últims mesos d’aquells que qüestionaven el seu lideratge de la canarinha. A Rio va ser decisiu per a un Brasil que ja té l’or olímpic, l’únic títol que li faltava al seu palmarès.

A partir d’ara, però, ja no serà més el capità de la selecció, ja que pocs instants després de transformar el penal decisiu i d’esclatar a plorar, va dir que renunciava al braçal. Ho feia només dos anys després que Dunga l’hi atorgués, el 2014, després que Alemanya humiliés els brasilers en unes històriques i doloroses semifinals (1-7). “Ho he parlat amb la meva família, i a partir d’ara ja no vull ser-ho més. És un missatge per a l’entrenador, Tite”, advertia, cansat que se’l discuteixi. “Hem respost a les crítiques amb futbol, és un dels moments més feliços de la meva vida”, treia pit, orgullós d’una selecció que ha liderat amb 24 anys, tot i els dubtes sorgits pels mals resultats inicials.

De Wembley a Maracanã

Ara fa quatre anys, als Jocs de Londres, Neymar també va omplir de llàgrimes la gespa de Wembley. Aleshores acabava de perdre la final olímpica contra Mèxic (2-1), en un partit en què, tot i que va intentar tirar del carro, no va ser decisiu. Fins i tot, va desaprofitar una clara ocasió, quan a la segona part va enviar als núvols un remat a pocs metres de l’àrea que semblava destinat a entrar al fons de la xarxa. Contra Alemanya tampoc es va amagar, però aquest cop sí que va sorgir el Neymar que disfruta i somriu jugant a futbol. En el minut 26 es va inventar un llançament perfecte de falta que va entrar per l’escaire de la porteria germànica.

A Maracanã Neymar tampoc va fallar quan, a la tanda de penals, va assumir la responsabilitat del cinquè i decisiu llançament. L’aturada anterior del porter brasiler Weverton ho deixava tot a les seves botes, i no va fallar. “Tots sabíem la importància que tenia aquest or. Jo sabia que, a més d’un company, era un ídol en aquest equip, i per això em miraven diferent, però al final he après més jo d’ells que ells de mi”, explicava el davanter blaugrana d’una selecció que ha oblidat els bronzes olímpics del 1996 i el 2008, i les plates del 1984, el 1988 i el 2012. A casa, Neymar no va defugir cap obligació i va espantar els fantasmes que amenaçaven de tornar a enfonsar un conjunt castigat per les desfetes dels Mundials que havia organitzat el 1950 i el 2014. 27 anys després de la Copa Amèrica del 1989, el Brasil tornava a aixecar un títol futbolístic a casa seva.

El Brasil es rendeix al 10

Com no podia ser d’una altra manera, els mitjans brasilers es van desfer en elogis cap a la generació que ha trencat un malefici que el país arrossegava des del 1952, quan va participar per primer cop en el torneig olímpic de futbol.

Una generació que, de retruc, allibera les següents de la pressió olímpica, però s’autoimposa el pes d’haver de recuperar els èxits en grans tornejos amb l’absoluta. “El campió torna”, titulava en portada el diari O Estado de São Paulo. “Un or per netejar l’ànima”, apuntava un altre rotatiu, l’ Estado de Minas. L’ Extra, per la seva banda, apostava per titular “Or plorat”, en referència a les llàgrimes de Neymar, a qui Lance va destacar com la gran figura: “El gol, ara, és del Brasil. Del 10. Un or traduït en les llàgrimes d’un noi acostumat a conquerir la pilota pel món, i que ho va donar tot per assolir la glòria que li faltava al Brasil”.

A la canarinha, l’11 blaugrana és cada cop més deu i, encara que amenaci de deixar el braçal, després dels Jocs recuperarà el suport perdut.