Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

"Seydou, say me"

Com Maradona i com Ronaldo. Seydou Keita se n'ha anat del Barça per diners. Hi podem construir tants circumloquis com vulguem, però la realitat és que no ha pogut refusar una oferta de dues temporades per un total de 14 milions d'euros lliures d'impostos. No és qüestió de la fiscalitat espanyola, com ell ha posat com a excusa, sinó que se li han arrissat les pestanyes per unes xifres que mai no hauria pogut somiar. La nineta dels ulls de Guardiola, el jugador que era la mesura ètica de totes les coses, marxa del Barça quan li tocava pagar els mateixos impostos que Xavi o Valdés, i se'n va sense deixar ni un euro al club, per un contracte fet amb poca vista per qui el va contractar. A Keita, però, amb tot el que ha donat al camp, i sobretot al vestidor, no se li pot fer cap retret. L'ètica no és incompatible amb l'ambició econòmica, legítima. I més en un jugador que és a les acaballes de la seva carrera i que, sense cap figura, anirà a enterrar-se futbolísticament a la Xina cobrant, això sí, com una superestrella que mai no ha estat.

Cada vegada que a Barcelona tanca una pizzeria tinc un disgust i, per cantar-li les absoltes, li dedico un record. El Chicago Pizza Factory, a tocar de la Pedrera, era un lloc singular pels pòsters a les parets, pel pallasso dels dissabtes i per les pizzes americanes. Un dimecres d'ara fa uns tres anys, mentre me'n menjava una de picant, em va sonar el mòbil. Era un número desconegut. En posar-m'hi, em va costar entendre què deia: "Hola, soy Keita Seydou ". "Perdona?" "Soy Keita Seydou, jugador del Barça, me ha dado tu teléfono Txemi Terés… " Primer em vaig pensar que era un imitador d'un programa de ràdio. I m'hi vaig posar bé, per no fer el borinot per antena. La seva pregunta, però, no era cap broma. "¿Por qué tu siempre dices que soy un mierda? " No ho havia dit mai, perquè no ho pensava. Però ell havia malinterpretat el meu article a Mundo Deportivo . No m'havia passat mai que em truqués un jugador del Barça per comentar un article. I menys encara per tirar-me la cavalleria per sobre. Vaig explicar-li que s'havia confós, que les crítiques que m'atribuïa eren referides a Maxwell, que sisplau s'ho tornés a llegir. Em va dir que no calia, que Sergio Busquets (gràcies, Busi) li havia llegit l'article per si ell no ho entenia bé… Vint minuts de conversa més tard l'havia aconseguit calmar. Va entendre que jo deia que amb Alves, Xavi i Messi per la dreta, el camp feia baixada i que totes les pilotes acabaven en aquella banda perquè, per comparació, el tàndem Maxwell-Keita mai no seria tan desequilibrant. Sí que li vaig reconèixer que d'ell escrivia que, com que només la tocava amb una cama, tan sols tenia una passada per a la sortida de la pilota que solia ser sempre la mateixa, amb l'interior del peu esquerre i tancadeta. Amb els arguments esgotats, va penjar amb la correcció d'una persona educada.

Cada vegada que un jugador se'n va del Barça tinc un disgust i, per cantar-li les absoltes, li dedico un record. Aquesta és la meva anècdota amb el jugador que ens va donar l'última Lliga i que, també amb mi, va saber anar de cara. Gràcies, sort i bon viatge.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT