Publicitat
Publicitat

El germà petit

La constància sorda

Disculpeu la primera persona. D'un temps ençà, em capfica una cosa. He estat donant classes d'una assignatura de la carrera de periodisme a l'Autònoma els últims anys. El primer dia sempre pregunto als alumnes en quin mitjà col·laboren. Els dits alçats, cada any, són escadussers, però l'últim curs, finalment, una alumna va verbalitzar allò a què potser altres no s'havien atrevit: que els caps de setmana preferia sortir amb els amics a invertir el seu temps col·laborant en premsa, ràdio, televisió o mitjans digitals.

De seguida penso en companys de la meva generació d'aquest poble petit que es diu periodisme esportiu, on no tots som amics però on més o menys tothom es coneix. En la gran majoria de casos, hi ha un mitjà local en la seva formació. Hi ha un camp de terra, hi ha un pavelló amb una sola graderia, hi ha una pista descoberta rugosa. I al darrere de tot això, hi ha periodistes en majúscules que encapçalen projectes discrets però dignes. Iniciatives en què la titularitat de l'emissora és indiferent a l'hora de fer servei públic i de ser l'escola a qui molts devem el privilegi d'anar cada final de mes al caixer automàtic per veure si ens han ingressat la nòmina per fer el que ens agrada més.

Els recents premis Ondas han reconegut aquesta feina col·lectivament però, sense un premi específic, també l'haurien reconegut en guardonar professionals que van iniciar la seva carrera molt joves entrant en carrusels i altres espais esportius matinals. Jordi Évole, per exemple, exhibeix amb orgull que el seu primer deure periodístic fou cobrir els partits com a local del Pubilla Casas de l'Hospitalet de Llobregat per al Carrusel Catalunya que emetia l'OM de Ràdio Barcelona sota la direcció de Manuel Segura.

He dit un nom i això sempre és perillós, perquè és inevitable incórrer en el descuit de qui es mereix ser esmentat. Mereixen l'admiració els directors d'emissores municipals que entenen la funció del mitjà que representen i aposten pel seguiment als esportistes de la població. Cal aplaudir els que han anat més enllà i, aprofitant la zona d'influència de la seva emissora, han posat en marxa carrusels que han esdevingut de referència, i on no es connecta només amb l'equip de la capital o de més categoria. I, lògicament, reverència a aquells que animen els diumenges al matí del futbol territorial català. Els de poble, quan ens tocava desplaçament a la capital, obríem ulls com taronges i orelles com ensaïmades quan del nostre walkman en sortia la veu d'un narrador que tallava l'antena perquè havia marcat el Júpiter a la Verneda, o l'Hospitalet Atlètic a la Provençana.

Eren èpoques de cable. De mirar d'anar al camp amb prou monedes de duro per trucar des del bar del camp i comunicar el gol. De veure cares preguntant-se "Que és llampat, aquest?" quan sentien cantar el gol cinc, deu, quinze minuts més tard. De festa major si el club era prou generós per deixar utilitzar el telèfon del despatx a cost zero. O, fins i tot, estant al teu terreny, d'allargar cable de telèfon des de les oficines fins al camp per no tastar el pitjor moment de pànic del narrador: perdre's el gol. De metro, bus i rodalies, en alguns casos. En d'altres, de viatjar amb l'autocar de l'equip i entomar males mirades i renecs sotto voce després d'un mal partit. De cròniques telefòniques de minut clavat amb tall de veu per al programa resum nocturn. En definitiva, d'aprendre i de dignificar uns espais i uns periodistes no il·luminats pels grans focus i que, penso, gaudeixen igual en la foscor relativa.

I com que m'he permès la llicència de la personalització, voldria dedicar aquesta reflexió a Josep Andújar, Francesc Sánchez Carcassés i Ricard Vicente.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT