Esports 24/03/2017

Empar Moliner: “La gent que discuteix hauria de córrer més”

L'escriptora publica ‘De què fuges, qui et persegueix?’, el llibre que feia falta per entendre la metamorfosi vital d’Empar Moliner. “Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica”, diu. No menteix

i
àlex Gozalbo
4 min
L’escriptora Empar Moliner asseguda en un tamboret d’una cocteleria de Barcelona.

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) prefereix quedar a la cocteleria Dry Martini que a la Ideal. “Ara s’ha posat massa de moda entre els imputats”, es justifica. Triga dos segons a parlar de la seva última dèria, l’afició de córrer. N'acaba de publicar, a Columna, el llibre ‘De què fuges, qui et persegueix?’.

De què fuig? Qui la persegueix?

Des que corro estic més contenta. És un món divertit. La idea de patir una mica per després trobar millor l’estat normal té un sentit. És com fer dejuni abans d’un gran tiberi. De totes maneres, jo no pateixo gaire quan corro. Prefereixo xerrar o pensar. Només pateixo a les curses perquè l’ambient general et porta a animar-te, a anar més ràpid.

Intentar superar una vegada i una altra els registres personals no és gaire sa.

A mi no em passa perquè vaig començar molt tard a córrer. No he viscut mai la marquitis. Com que vaig començar de zero, sempre he anat millorant els meus temps. No seré mai de la gent que arriba coixa, jo no vull patir tant. M’agrada un punt de dolor-plaer... com quan et depiles. M’agrada experimentar aquesta frontera i em va molt bé per pensar coses, com els articles de l’ARA. Trobo que la gent que corre em sembla més alegre i més riallera. Hi ha com un feeling visible entre la gent que correm. És divertit. A mi, en canvi, no em passa amb els aficionats del futbol. Tinc altres dèries com llegir o prendre copes, però la gent que corre em cau bé. Crec que ens hi podem entendre molt. Corro amb gent que no té les mateixes idees que jo, però xerrar de temes importants quan corres és molt interessant. Mai et baralles i comprens punts de vista. La gent que discuteix hauria de córrer més.

Escolta música?

La música m’agrada molt. A les curses m’emociono molt quan passo per davant d’un grup. A la Mitja Marató de Barcelona, per exemple, hi havia un grup al davant de Diagonal Mar que tocava Lady stardust de David Bowie i el vaig aplaudir molt, però si em poso música vull anar al mateix ritme i em destorba. Prefereixo anar pensant sense distraccions. Quan faig una cursa, no xerro gaire per no gastar energia, però m’agrada anar escoltant les històries de la gent. Quan vaig a un poble, ho poso a Twitter i demano a la gent que m’ensenyi circuits.

Córrer habitualment demana un punt de sacrifici.

És una activitat que no és per a tothom perquè demana persistència. Si vols un resultat immediat, no t’ho passes bé, però quan fas el salt és com llegir. Aprendre a llegir és un rotllo, però després es converteix en un plaer immens. No vull dir que tots els runners siguin intel·ligents, però tots em semblen interessants. Córrer et demana una certa capacitat de raciocini. Encara que sigui perquè et permet parlar de vambes, bidonets, ronyoneres i gels.

Vostè defensa que córrer no és incompatible amb altres hàbits.

La gent no s’ho creu. “No m’esperava de tu que correguessis”, em diuen. Com si això m’impedís d’anar als bars. Quan faig curses per Barcelona vaig veient bars que he tancat, afters, locals de música... Jo ara he deixat la nit, però són coses compatibles. Amb el temps, això sí, aprens quines coses et van millor. La nit abans de fer la meva primera tirada llarga de 30 quilòmetres vaig sopar en un mexicà i va ser insostenible. La segona vegada vaig apostar per la pasta i la cosa va anar millor.

Si pogués parlar amb l’Empar Moliner de fa cinc anys, la que no corria, què li diria?

Penso que hauria pogut començar abans, però si ho hagués fet potser m’hauria lesionat. Això vull que em duri. Els meus amics estan sorpresos, però la més sorpresa soc jo. Si m’haguessin dit que jo estaria fent això, no m’ho hauria cregut. Quan feia El matí de Catalunya Ràdio amb l’Antoni Bassas la gent trucava per dir que no entenia com parlàvem Anton Maria Espadaler, Quim Monzó i jo. El Bassas ens demanava que vocalitzéssim més. Pensava que ens mantenia per donar esperança als catalans. “Si ells poden parlar per la ràdio, jo puc fer una marató”, devia pensar la gent. Mai vaig intuir que jo acabaria fent maratons. No sabia ni quants quilòmetres eren, i quan tallaven la ciutat m’enfadava. He caigut del cavall.

Ara està de moda...

Sí, però hi ha coses que es posen de moda que són divertides. Els gintònics estan de moda, però objectivament estan molt bons. Si hi ha més gent que en beu, hi haurà més bars que en sabran fer de bons.

Què li va semblar la Marató de Nova York?

Brutal, molt bèstia. És una cosa increïble perquè ho viuen amb molta intensitat. Tots els barris menys el jueu surten al carrer a animar els corredors. Hi ha voluntaris famosos que et donen l’aigua, celebrities. El recorregut és preciós. Quan entres a Manhattan pel pont de Verrazano, la gent s’emociona. L’endemà, si portes la medalla de finisher, et conviden a copes a tots els bars i et tracten com un heroi.

La primera frase del llibre em va impactar.

“Quan em passen coses importants, vaig a córrer i això és el que vaig fer quan el meu germà em va trucar per dir que el meu pare havia sortit de la presó”.

stats