El Madrid de l'autogestió: si el deixes fer, guanya la Champions

BarcelonaLa ressaca de l'Onzena encara dura a Madrid. Són moltes les anàlisis que s'estan fent de l'èxit blanc a Europa, sobretot en relació amb el futur de Zinédine Zidane, a qui s'ha atribuït bona part del mèrit d'aquesta Champions. Però no pas per l'impacte futbolístic que ha tingut en l'equip l'arribada del tècnic francès –a qui s'ha criticat durament la gestió dels canvis en la final, a més d'una proposta pobra de joc–, sinó pel to i el tracte que ha aconseguit establir amb els jugadors. Al final de curs, els resultats han demostrat que aquesta mena d'autogestió amb un líder callat és la fórmula de l'èxit al Madrid. Si més no, a Europa, on té un idil·li difícil d'explicar.

No van funcionar les apostes d'entrenadors protagonistes, intervencionistes, amb personalitat. L'adéu precipitat de Rafa Benítez se suma a la frustració amb què José Mourinho va tancar la seva etapa blanca: sense el títol europeu per al qual se l'havia fitxat.

En canvi, entrenadors de perfil 'laissez-faire' i pacífics en sala de premsa han acabat aixecant l'orelluda. L'últim és Zinédine Zidane, però abans havien tocat la glòria Carlo Ancelotti (2013/14), Vicente del Bosque (2001/02 i 1999/2000) o Jupp Heynckes (1997/98). Té a veure amb l'ADN madridista?

És segur que té a veure amb el Madrid que construeix Florentino Pérez. El màxim mandatari blanc, als dos anys del seu primer mandat, va triomfar a Europa de la mà de l'actual seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, a qui va destituir el 2003. Es va iniciar llavors una cadena de contractacions i destitucions que no ajudaven a trobar un fil conductor. L'era dels galàctics no tenia entrenador, però afegia cromos a la col·lecció. El president va buscar tècnics-gestors, com Carlos Queiroz, Vanderlei Luxemburgo o Juan Ramón López Caro, i va confirmar que decisions amb més caràcter, com José Antonio Camacho, xocaven frontalment amb la seva idea de club. El 2006 va deixar la presidència del Madrid.

Florentino Pérez va iniciar el segon cicle a la llotja amb la lliçó apresa: va buscar en Manuel Pellegrini la figura poc agressiva que liderés un projecte amb intenció ofensiva, però va ser un fracàs. Eliminació prematura a la Copa i a la Champions, on s'allargava la maledicció dels vuitens de final. Va ser l'hora de tornar a desafiar l'ADN blanc, amb la inversió galàctica orientada a la banqueta. José Mourinho tampoc va poder aturar l'hegemonia del Barça de Guardiola, ni a Espanya ni a Europa. Des del 2013, el madridisme s'ha retrobat amb la seva màxima moderna: li funcionen els entrenadors de to baix i trontolla quan mana algú amb ganes de fer visible el seu lideratge. Amb Carlo Ancelotti es va tocar una excel·lència, que amb Rafa Benítez va tornar a minvar, fins a l'arribada de l'últim gestor a la banqueta, Zidane.