Esports 01/08/2015

Els ‘one-club men’ del Barça, en extinció

Un futbol més global i les noves prioritats del jugador trenquen la tradició de fer tota la carrera al mateix equip

Roger Requena
6 min
Xavi Hernández va rebre l’emotiu comiat dels companys al Camp Nou.

Barcelona“Jo sempre he sigut del Barça, no he conegut res més que el Barça”, explica a l’ARA Ferran Olivella, un dels defenses més destacats del club blaugrana, en què va passar disset cursos, entre els anys 50 i 60. Tota una carrera esportiva dedicada a un mateix club, el dels seus amors. “Són bastants anys, n’estic satisfet. Quan vaig decidir plegar, em van venir a buscar l’Atlètic de Madrid i el València, però la meva carrera era del i per al Barça”, somriu Olivella. L’exfutbolista és un dels molts jugadors culers que, al llarg de la història, han iniciat i han culminat les seves trajectòries en el mateix club. Ara, però, són una espècie en perill d’extinció.

De Rexach a Puyol

Des del comiat de Carles Rexach, el 1981, fins a la retirada d’un altre Carles, Puyol, el 2014, van passar més de tres dècades sense que cap jugador criat a Can Barça pengés les botes al club que el va veure néixer futbolísticament. S’hi van acostar Migueli (va debutar al Cadis), Guillermo Amor (es va retirar al Livingston), Albert Ferrer (va marxar al Chelsea) o, més recentment, Xavi Hernández, que fa pocs dies ha començat la seva última etapa com a futbolista a l’Al-Sadd, de Qatar. Vides senceres defensant els mateixos colors però que viuen excepcions en jugar en altres clubs, habitualment de menys nivell. “Hi ha molta diferència entre el futbol que es juga en llocs com Qatar i els Estats Units. Estic segur que Xavi triomfarà allà on jugui, en sap molt”, reprèn Olivella, que no escatima elogis cap al que era capità blaugrana la temporada passada. El de Terrassa ha deixat el seu registre en 17 temporades com a blaugrana, això són 767 partits, la marca més alta de qualsevol jugador del Barça, lluny dels 593 de Puyol o dels 549 d’Iniesta i Migueli.

“Fa anys els jugadors no volien marxar. A mi em van venir a buscar quan se m’acabava el contracte amb el Barça, i vaig dir que no”, recorda un altre exdefensa, l’excapità blaugrana Joaquim Rifé, que va jugar al club entre el 1964 i el 1976, i que ara defensa que aquells temps són història. “Ara ha canviat això, abans prioritzàvem molt més el sentiment”, lamenta. Valdés o Xavi podrien haver recuperat aquesta antiga tradició, però tots dos han decidit prolongar les seves carreres lluny del Camp Nou. “Cada vegada és més difícil començar i acabar al mateix club. Cada dos o tres anys canvien d’entrenador i, si no li agrades, has de canviar”, aporta una altra llegenda culer, Salvador Sadurní, que va defensar la porteria del Barça entre el 1961 i el 1976, i que reconeix que també va tenir l’oportunitat de penjar els guants a l’estranger. “Em van oferir anar als Estats Units, al Cosmos, que donava el mateix que ara ofereix Qatar, però no lligava amb el meu tarannà anar-hi”, recorda.

Tots tres, mites vivents del barcelonisme amb vides esportives dedicades de manera exclusiva al Barça, coincideixen en alguns dels factors que ajuden a explicar per què ara no hi ha jugadors íntegrament d’un sol club. “Potser alguns volen quedar-se, però es desvien per diners, no per res més”, apunta Rifé, que considera que la tendència actual dels jugadors és ser traspassats buscant generar més guanys econòmics. “Ara salten d’un equip a l’altre. Abans hi havia molts jugadors com l’Olivella, el Vergés, el Gràcia, grans barcelonistes”, completa. “Ara les propostes són diferents. Tant de bo hagués tingut ofertes tan desorbitades!”, bromeja Olivella, que rememora que a la seva època els contractes eren “indefinits”, i anticipa que “avui ja no hi haurà cap jugador que ho visqui”.

Tots, a més, recorden amb il·lusió els homenatges que els va brindar l’afició el dia del seu comiat. “Jo em vaig retirar amb 100.000 persones al camp, i el cartell d’entrades esgotades”, rememora Olivella. “El comiat, al Camp Nou i davant de l’afició que em va aguantar tants anys, va ser meravellós”, explica Sadurní. Rifé, que també agraeix el seu final, aporta un contrapunt en referir-se a la dificultat del club per retre homenatges a les seves llegendes. “Al Barça sempre li ha costat molt retirar jugadors, no he vist que algun any n’homenatgessin dos, i mira que n’hi ha, d’equips que ho fan”, lamenta. Per a qui va ser un destacat lateral dret, els homenatges són “una tradició que s’ha trencat”.

Paulino Alcántara, pioner

El que ara sembla una quimera, ser un one-club man (home d’un sol equip), al llarg de la primera meitat del segle passat era una moda, gairebé una tradició. La història així ho demostra, ja que la majoria de casos de jugadors que han militat sempre al Barça es concentren en els primers seixanta anys del segle XX. Llavors no existia la llei Bosman, una normativa vigent des del 1995 que va servir per eliminar el límit d’estrangers comunitaris per club, un fet que va fomentar els moviments de jugadors de diferents nacionalitats entre les diverses lligues europees. Abans d’aquesta sentència, per tant, el flux de traspassos era molt inferior, i això propiciava que molts jugadors prioritzessin continuar al club de sempre. “Ara es dóna menys importància a acabar la carrera al mateix club on la vas començar”, comenta Rifé. Tenir més coneixement de països i lligues de l’estranger -conseqüència de la globalització- també ha jugat en la mateixa direcció, ja que en l’actualitat els futbolistes tenen menys respecte a fer les maletes per provar destins cada cop més llunyans.

El jugador d’origen filipí Paulino Alcántara és un dels exemples més destacats d’aquestes rareses fidels a un sol club. Va arribar al Barça el 1912 i en va marxar el 1927, amb només dos anys d’interrupció per un viatge a les Filipines, on va anar a estudiar medicina. El seu balanç, 369 gols i cinc Copes d’Espanya. Estanislau Basora va seguir la tradició. Membre del Barça de les Cinc Copes, al llarg de 14 cursos va compartir davantera amb homes com César, Kubala, Moreno i Manchón, i va ser immortalitzat en un vers de Temps era temps, de Joan Manuel Serrat. Un altre mite d’aquell equip va ser Joan Segarra, capità i central que va arribar a aixecar fins a 17 títols com a blaugrana.

Un camí similar va recórrer Sígfrid Garcia, que va jugar al Barça entre el 1952 i el 1966. Era lateral esquerre, però va fer-se imprescindible per als diferents entrenadors que el van conèixer. A mitjans dels 50 se sumarien a la llista Martí Vergés, migcampista, i el citat Ferran Olivella, central. Tots tres van començar a jugar a les Corts i es van acomiadar al Camp Nou. Un altre mite, Sadurní, va aconseguir tres premis Zamora al llarg de les 16 temporades que va jugar al Barça. Joaquim Rifé, que va succeir Segarra a la capitania, va ser un dels últims one-club men quan es va retirar el 1976.

La llista és més extensa, i cal afegir-hi noms menys coneguts com Patrici Arnau, Ramon Campabadal, Joan Font Mañé, Ramon Guzmán, Romà Forns, Joan Ramon i Pera, Eduard Reguera, Francisco Rodríguez García, Manuel Parera, Josep Sastre, Sagi-Barba, Juan Uriach i Vicente Saura, tots dedicats en exclusiva al Barça.

Els pròxims que els podrien seguir de moment continuen formant la seva llegenda amb títols. Andrés Iniesta, Lionel Messi o Sergio Busquets són els que més a prop ho tenen. L’argentí, però, ja ha deixat clar en més d’una ocasió que li agradaria jugar al Newell’s i retirar-se al Barça, una possibilitat que, de tota manera, de moment sembla llunyana. Els veterans són escèptics sobre la possibilitat que es retirin al Camp Nou. “Depèn de moltes coses que cal analitzar, com la família. No és el mateix marxar solter que amb fills. No tot és que la pilota entri”, adverteix Olivella. “D’opcions de marxar en tenen tots. Depèn del caràcter de cada jugador, pot passar de tot. Si tenen aquesta oportunitat potser l’aprofitaran. La vida del futbolista és molt breu i s’ha d’aprofitar al màxim”, afegeix Sadurní.

Europa no és l’excepció

Xavi Hernández no ha sigut l’única llegenda del futbol europeu que ha fet les maletes aquest estiu rumb a una nova aventura fora del club en què ha escrit pàgines per a la història. El mateix camí han seguit Iker Casillas, del Madrid al Porto; Steven Gerrard, del Liverpool al Los Angeles Galaxy, o Bastian Schweinsteiger, del Bayern Munic al Manchester United. Tots comparteixen el prestigi internacional, però també el fet que cap posarà punt final a la seva carrera professional al club en què han jugat durant més d’una dècada. Malgrat que van ingressar-hi entre els 11 anys (en el cas de Xavi) i els 17 (en el cas de Gerrard), tots quatre han dit adéu al club del seu cor superada la trentena, i amb una dilatada trajectòria que els ha fet lloc en la història dels seus clubs.

La llista de one-club men cèlebres i amb renom en el futbol de primer nivell no és precisament curta, perquè a les grans lligues europees i fins i tot sud-americanes n’hi ha hagut diversos casos al llarg de la història. Malgrat això, també fora del Barça és una tradició que ha anat perdent pes en els últims anys. Amb prou feines es recorden els casos de Ryan Giggs, Gary Neville o Paul Scholes (amb 24 i 19 temporades, respectivament, al Manchester United), així com Paolo Maldini (24 al Milan), Jamie Carragher (16 al Liverpool) o Mikel Aranburu (15 a la Reial Societat). Els pròxims membres il·lustres que podrien afegir-se a aquest selecte grup podrien ser els italians Francesco Totti (des del 1992 al Roma) o el porter Rogério Ceni (des del 1993 al São Paulo). Això serà, esclar, sempre que no es vegin temptats per una proposta marejadora de la MLS o la lliga de Qatar.

stats