Publicitat
Publicitat

EL TALÓ D'AQUIL·LES DEL PRESIDENT DEL BARÇA

Ni vol ser ni serà com Laporta, però sap que ha de parlar més i perdre la por escènica

El propòsit de Rosell per al 2011: comunicar

Sandro Rosell va acabar l'any 2010, el seu any, amb aquesta frase davant la premsa: "L'error és meu per no haver parlat en aquests tres o quatre mesos. Hauré de parlar més. Perquè pel que fa a la comunicació en general ara hi ha més informació que abans, però hi ha la sensació que no he parlat prou, i la culpa és meva". Rosell va fer aquest acte de contrició públic davant una sala plena de periodistes el 22 de desembre en la segona roda de premsa oberta per parlar de tot. La primera va ser el 14 de juny, el dia després de guanyar les eleccions.

Però per què té aquest problema de comunicació Sandro Rosell? El diari ARA ha parlat amb diferents especialistes en la matèria i han analitzat què li falta al president del Barça, encara que el seu principal handicap és el seu predecessor. Joan Laporta és un animal públic que sap ficar-se l'audiència a la butxaca amb facilitat, i Rosell perd en totes les comparacions relatives a la comunicació. Està clar que Sandro Rosell ha volgut marcar distàncies amb Laporta, fins i tot en l'aspecte de les aparicions públiques, però aquí és on els especialistes expliquen que s'ha equivocat. Ell ho ha reconegut, i afirma que el 2011 serà diferent. Aviat començarà una ronda d'entrevistes personalitzades als diferents mitjans per explicar-se més i millor, i les seves compareixences públiques augmentaran. De fet, ja va començar diumenge després del partit amb el Llevant.

El líder ha de semblar-ho
"Un líder que no sembla que exerceixi, encara que ho faci, si els mitjans no ho reflecteixen, és com si no existís". Toni Aira, periodista i professor de comunicació política de diferents universitats, creu que aquest ha sigut el gran problema dels primers mesos de presidència de Sandro Rosell. Aira els resumeix en dos fets: "Si no viatja amb l'equip com a representant del club, la gent pensa: «Què fa Rosell, aleshores?». Si hi renuncia activament pot generar un missatge confús". L'altre assumpte és la seva actitud en l'assemblea ordinària durant el vot per l'acció de responsabilitat: "El vot en blanc va ser una renúncia al lideratge, va ser el moment més gràfic dels seus primers mesos al càrrec".

"A Sandro l'han tapat molt més que a Laporta en els seus primers anys, li han anul·lat la visibilitat i presidencialitat". Toni Aira compara la política comunicativa de Pere Jansà, cap de comunicació del Barça actual, amb la de Jordi Badia, que va estar al costat de Joan Laporta els cinc primers anys de mandat. Badia va posar Laporta per sobre del bé i del mal en els tres primers anys, parlava poc, en situacions triades, i donava poques entrevistes i només a directors o caps de secció. El 2006 la imatge de Laporta era excel·lent, cosa que, juntament amb els èxits esportius, va fer que José Montilla i Artur Mas busquessin fer-se una foto amb ell desesperadament en les eleccions al Parlament. Però quan Rijkaard va començar a perdre el control de l'equip, Badia també va perdre el control de Laporta, i va ser quan arriba el discurs d'" ¡Al loro!" , i l'espectacle al Prat i a la llotja d'Old Trafford. Després de la moció de censura del 2008, Jordi Badia deixa el Barça i Laporta acaba de desplegar tot el seu poder comunicatiu.

Fòbia a parlar en públic
Si una cosa diferencia Sandro Rosell de Joan Laporta són els seus discursos, la seva manera de parlar en públic, i aquest aspecte serà un dels que més haurà de millorar l'actual president blaugrana. "El discurs de Sandro és molt formal, no utilitza paraules del carrer sinó més aviat paraules poc comunes i més pròpies de presentacions d'empreses com eficiència , excel·lència o projecte econòmic sostenible ", explica Lluís Pastor, expert en comunicació i professor universitari, que també destaca que en les seves aparicions públiques Rosell acostuma a tapar-se la cara amb les mans i que el seu somriure és forçat, com una mitja ganyota. I Joan Laporta era, i és, tot el contrari: "És pròxim al públic, populista, té un discurs informal, dóna importància a les emocions i se sent còmode provocant el conflicte, els uns contra els altres, igual que fa habitualment José Mourinho".

Montse Lluçà, logopeda, professora universitària i locutora de ràdio (RAC 1) i televisió, confirma el diagnòstic de Lluís Pastor: "El to de veu de Rosell és monòton i pot denotar inseguretat, llegeix molt els discursos i resulten poc creïbles i poc espontanis". I afegeix: "Té una postura rígida i tímida i té poca flexibilitat vocal, li costa canviar de registre en funció del lloc on és i del discurs que fa". En l'altre extrem hi ha Laporta, segons Lluçà: "Ell sí que adapta el to de veu al discurs i a l'interlocutor en funció del missatge que vol transmetre, té una veu clara i contundent i vocalitza bé, sap seduir amb la veu".

Un consell per a Rosell
Montserrat Grau, degana del Col·legi de Publicitat i Relacions Públiques, no creu que la política de comunicació de Sandro Rosell sigui millor que la que tenia Joan Laporta: "Es fa difícil dir què és millor perquè la comunicació és una eina de gestió estratègica i, per tant, segons l'estratègia que tinguin el president i la seva junta, la política de comunicació serà una o una altra". En tot cas, Montserrat Grau dóna un consell a Sandro Rosell de cara al seu propòsit del 2011: "Tots podem millorar sempre aspectes de la nostra comunicació, el que es tracta és de no perdre personalitat. Tots som com som i això forma part de la nostra manera personal de comunicar-nos; això no vol dir que, de vegades, cal que aprenguem dels avantatges que ens pot proporcionar tenir més domini del llenguatge, tant verbal com no verbal".

Més continguts de