Investigadora En Temes De Gènere I ConflicteNo diré res de nou: són temps convulsos, emocionants per als que de seguida s’emocionen, angoixants per als que tenen tendència a angoixar-se, temps tenebrosos per als pessimistes i de grans oportunitats per als esperançats. I en moments de grans crisis, de grans transformacions a tots nivells, us proposo fer un exercici més. Però més silenciós i individual, més íntim i que no necessita Twitter ni Facebook per existir.
Una vegada vaig sentir un consell fulminant i des de llavors l’intento seguir sempre. Crec que va ser Pablo d’Ors, autor espiritual de gran èxit (per cert, veig que en català es torna a publicar Biografia del silenci ), qui va dir: allò que més et desagrada dels altres, el que et provoca autèntica ràbia, probablement és el que tu ets, però que encara no has vist de tu mateix. L’altre, de fet, t’està regalant l’oportunitat de veure’t, fent-te de mirall. Així doncs, en lloc d’enrabiar-te amb l’altre, mira’t i escolta’t. Però fes-ho, fem-ho, amb sinceritat i serenor, despullats d’orgull. I el consell té una segona part: allò que més reivindiquem, allò que més creiem ser, és allò que en realitat no som. Així, davant de cada atac de ràbia, davant de cada declaració de principis, una vegada més, escoltem-nos, però fem-ho sincerament, perquè ens donarà pistes per anar cap allà on volem i no quedar-nos amb una imatge distorsionada del que ens imaginem que som.
Són dos exercicis molt necessaris i que demanen silenci i una veritable disposició a escoltar-nos per deixar de ser el personatge que ens hem inventat i començar, ara de debò, una veritable transformació personal i col·lectiva. Qui ha dit que sigui fàcil? Ni fàcil, ni ràpid ni tan sols definitiu. Però des que m’ho van dir, escolto les meves reivindicacions i veig tot allò que m’indigna d’una altra manera.
