La gent jove encara es casa?

L’edat mitjana de contraure matrimoni a l’estat espanyol és de 37 anys en els homes i 34 en les dones

Si avui dia casar-se és cada cop més infreqüent, fer-ho jove és directament una raresa. A l’estat espanyol, els matrimonis han caigut un 56% des del 1965, i l’edat mitjana de contraure matrimoni és de 37 anys en el cas dels homes i 34 en el de les dones, molt més tard que el “sí, vull” de generacions anteriors. Així ho indiquen les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística, mentre que, segons el primer registre estadístic de què es té constància, l’any 1976 ells solien fer el pas als 26 i elles als 24. Però sense pressió social per casar-se i en un context a la contra, encara hi ha parelles joves que decideixen formalitzar la seva unió per aquesta via. No esperen que el casament canviï la seva vida de parella, ni necessiten cap benedicció per estar junts. La majoria no tenen fills i cap ha rebut el consell de casar-se jove, sinó més aviat al contrari. Però llavors, per què ho fan?

La Marta i el Julen, que viuen a Terrassa i es van casar fa dos anys i mig, quan tots dos en tenien 25, no hi troben un motiu concret. “No hi va haver una única raó per decidir casar-nos, potser va ser perquè no vèiem cap motiu per no fer-ho”, explica la Marta. “De fet, el matrimoni en general no el tenim clar, però el nostre per descomptat que sí!”, bromeja. Quan van explicar la seva decisió a les persones del seu voltant, moltes els van advertir que eren massa joves. “Tot i això, la majoria eren persones que havien fet el mateix en el seu moment i que encara continuen vivint felices”, apunta la Marta, que de fet es va casar cinc anys més tard del que ho va fer la seva mare.

Això sí, el seu casament segurament va ser molt diferent del que van tenir els seus parents més grans. No va ser un casament formal i van voler fugir del protocol tant com van poder, amb “un guateque per a 170 persones”, 35 dels quals eren amics. El casament es va celebrar al camp, en una casa rural que van llogar per tres dies i que van decorar al seu gust. Van avisar als assistents que fugissin dels vestits d’etiqueta i a les dones que no portessin talons. El banquet va ser una paella popular, i les postres, un pa de pessic farcit de Nutella que van fer les consogres.

Qui paga mana

La Marta Priu, directora de Bcn Wedding Planners, assegura que no és tan habitual que els casaments dels més joves s’ajustin als seus gustos reals. Priu assegura que la principal diferència és que les parelles de més edat es paguen el seu propi casament, mentre que les més joves recorren als pares, i això els dona poder per prendre decisions. Segons la seva experiència, els casaments pagats pels progenitors “estan més encarats als seus propis gustos que als dels fills, i deixen menys llibertat de decisió a la parella”. “També acostuma a haver-hi més convidats, ja que n’hi acostuma a haver molts que són amics dels pares”, afegeix. En canvi, les parelles que tenen a partir de 30 anys “realment preparen el casament que desitgen sense imposicions de cap tipus, segons les seves possibilitats, esclar”, aclareix Priu, que treballa principalment amb parelles d’entre 30 i 35 anys. “A parer meu, els casaments de persones més grans són més autèntics”.

La Mai no ho veu així, ja que per a ella “cada parella es casa a la seva manera i és molt personal”. Les seves tampoc van ser unes noces tradicionals, tot i que assegura que ha anat a cerimònies de parelles de la seva mateixa edat que eren molt oposades a la seva. Ella i la seva parella, l’Albert, es van casar amb 25 anys al jardí de la casa que la família d’ell té en un poblet dels Pirineus, amb sopar i festa en un hotel pròxim. Van anar-hi 50 persones, de les quals 40 eren amics. “Jo em vaig casar amb un vestit que va dissenyar per a mi una amiga, de color cava, i l’Albert amb un pantaló vermell i corbatí, perquè els dos volíem ser nosaltres mateixos”. Després, ella es va posar les seves sabatilles Converse i ell unes botes de muntanya.

Celebrar l’amor

Quan es van casar portaven junts sis anys i van fer el pas perquè els venia de gust celebrar el seu amor amb la gent que s’estimen. “Ens semblava bonic compartir-ho”. La Mai, que és fotògrafa, explica que retrata casaments de moltes parelles joves. “Potser les més grans tenen 30 anys, però moltes voregen els 25”. Tot i la seva experiència, aquest fet no és gaire habitual: els casaments a Catalunya on algun dels nuvis té entre 25 i 29 anys representen el 35% del total, però si abaixem l’edat a entre 20 i 24, la xifra es redueix al 6,44%, segons l’ Idescat. L’àvia de la Mai no ho veia gaire clar, al principi. Per a ella, la seva neta era massa jove per casar-se. “Em va dir que si li rentava la roba interior a la meva parella, ja era com estar casada”, recorda. La seva vida no ha canviat gaire després del casament. “El compromís que representa el matrimoni ja el vivíem. Només que ara desgravem a la declaració de la renda!”

Estalviar-se impostos

Encara que no va ser la seva motivació, pagar menys impostos és encara un avantatge per a les parelles casades, tot i que cada cop menys. I és que quan dues persones es casen poden fer la declaració de la renda conjunta, una opció que pot resultar especialment atractiva quan un dels dos no treballa. També continuen tenint avantatges a l’hora d’heretar béns en el cas que no hi hagi un testament i més facilitats per accedir a una pensió de viudetat. El matrimoni, però, ja no és l’única via per poder gaudir d’aquestes ajudes, ja que les parelles de fet que puguin acreditar una convivència mínima, entre altres coses, també hi tenen dret. Casar-se avui dia, doncs, pot tenir més a veure amb les ganes de fer una celebració que amb qüestions legals.

Qui sí que va percebre un canvi més evident va ser la Carmen, que es va casar fa cinc anys, quan en tenia 22, amb la seva parella de 28. Ell se li va declarar quan feia sis mesos que sortien. Quan va arribar el “sí, vull”, feia un any i mig que mantenien una relació, i no va ser fins llavors que van anar a viure junts. Encara que assegura que no va ser la raó que els va portar a prendre la decisió, tots dos són catòlics practicants i per a ells era important casar-se i fer-ho per l’Església. Va ser un casament amb 250 convidats amb un sopar en una masia de la Garriga, ella de blanc i ell amb jaqué. La Carmen creu que “la majoria de casaments són bastant seriosos i solen convertir-se en un acte més formal que festiu”, però considera que el seu no ho va ser.

Tot i la seva joventut, defensa que els dos tenien “feina i una situació laboral més o menys estable” com per poder decidir fer el pas, que algunes persones allunyades del seu cercle d’amics i família van trobar precipitat. “Avui dia les parelles no es casen tan joves, però sí que es comprometen joves. I encara que no es casin, moltes comencen a conviure a aquesta edat. Nosaltres, en comptes d’anar a viure junts, ens vam casar”, diu. El cas de la Carmen, però, és encara més minoritari: només el 22% dels casaments a l’estat espanyol són per l’Església. A Catalunya representen un 14,1% i a la província de Barcelona la xifra cau encara més, fins al 10,5%.

Més continguts de