EscriptoraEl 4 de juliol de 1845, Henry David Thoreau es trasllada a viure a una cabana construïda per ell mateix a Walden Pond (Estats Units) i hi viu dos anys en soledat, proveint-se de tot el que necessita amb les seves pròpies mans. D’aquesta experiència sorgeix el llibre Walden, en què l’autor escriu: “Sens dubte, un altre podria també pensar per mi, però no és desitjable que ho faci fins al punt d’evitar que jo pensi per mi mateix”.
Es té la idea comuna que un refugi és el que ens allunya de la soledat i ens defensa d’haver-nos d’enfrontar als elements sense l’ajut d’un altre. En canvi, tenim societats on els individus no gaudeixen pas de la serenitat que els hauria de proporcionar viure en refugi. Societats abocades al consum, a l’acumulació, a la competició, a l’ús del poder. Per pertànyer a aquestes societats les persones estan obligades a imitar, a adoptar-ne els valors, el model, ni que sigui a contracor. Societats on la por és moneda de canvi.
Un pas més i arribem al concepte d’alienació, és a dir, de la pèrdua de la identitat. Una realitat que no pot dur sinó a l’ansietat i l’angoixa, perquè provoca una dissociació: allò que l’individu és i allò que l’individu fa no coincideixen. Per això moltes de les persones que formen part d’una societat busquen la pertinença a diferents grups, com ara famílies, religions, clubs esportius o associacions espirituals, on, de fet, troben obstacles similars, probablement perquè l’autèntic obstacle és el prejudici contra la soledat, el desig irrefrenable de no estar sol, com si la soledat fos un fracàs o un infern o un exili, en comptes d’una autèntica escola de la qual sortir amb l’aprenentatge suficient perquè l’anhel de pertànyer no guanyi mai a l’impuls de ser.
Per sort, com escriu Thoreau a Walden, “mai no és massa tard per renunciar als nostres prejudicis”.
