¿L’espiritualitat és per als rics?

Investigadora en Temes de gènere i conflicteApriori sembla que ser espiritual, avui dia, sigui un luxe. I, com a luxe, només s’ho pot permetre aquell sector de la societat que té les necessitats bàsiques cobertes i que, cansat del que constantment ofereix el món consumista, busca una sortida més immaterial. Un luxe, per tant, perquè es comença aquesta recerca interior del bé intangible quan ja es tenen assegurats els béns tangibles. Si a això hi sumem la gran proliferació comercial d’ofertes per trobar aquesta interioritat oblidada -des de cursos i recessos fins a llibres- veurem que ens calen diners i temps lliure per poder assaborir tota aquesta oferta.

Una prova més, sembla, que sense tenir la base dels béns materials no podem començar a endinsar-nos en la cerca dels valors espirituals... De fet, fins i tot podríem pensar que si en les darreres dècades Occident torna a reviure un interès cada vegada més gran per l’espiritualitat és, precisament, perquè ja ha assolit un grau important de benestar material.

Però, malgrat tot el que he dit fins ara, un dels grans perills de pensar-nos que la indagació espiritual és un luxe destinat als més benestants és anul·lar l’espiritualitat de les nostres vides, titllant-la d’elitista i poc efectiva. La història de les espiritualitats, de les místiques, ens ensenya tot el contrari: són eines de despulla i de confiança en la vida, d’agraïment i d’acceptació, però també de llimar egos amb el propòsit, tan digne, de recuperar la llibertat. Per tant, malgrat el que ens pugui semblar (la lluita contra les aparences i la superficialitat també és un dels fonaments espirituals), l’espiritualitat no és un luxe destinat a uns quants privilegiats, sinó un dret -fins i tot un deure- inherent de la nostra condició humana. Així doncs, que no ens la vulguin vendre i, més important encara, que no ens la prenguin!