Retorn a l'illa de Socotra

BarcelonaEl turista busca llocs aparentment originals, però sovint són espais edulcorats per adaptar-se a les necessitats del turista. El viatger, en canvi, entén la necessitat que sigui ell el que s’adapta als llocs. La mirada del viatger no busca, troba. Encara hi ha indrets al món que no entren en el joc de modelar-se a si mateixos segons les necessitats del turista i que, com a tals, omplen -com sempre han omplert- els relats de viatges.

Malgrat la propagació del sector turístic, com a motor econòmic i també com a modelador social, hi ha indrets que encara ressonen al món gràcies a les veus d’uns pocs viatgers que s’hi han endinsat. Uns viatgers que, cal dir-ho, veuen amb por que allò de què parlen es converteixi, irremeiablement, en al·licient turístic i, per tant, perdi la seva raó de ser. Però, ¿un viatger pot callar i guardar-se per a ell el seu periple? En aquest punt convergeixen les figures del turista i del viatger: totes dues comparteixen l’afany per documentar, narrar i compartir el que han viscut. “Darrere de cada viatger, molts turistes” sembla una fórmula inevitable en una època d’immediatesa i globalització accentuada.

El fotògraf i gran viatger barceloní Jordi Esteva va publicar el 2011 el llibre Socotra. La isla de los genios (Atalanta). Allà parlava d’una illa que oficialment pertany al Iemen des del 1977, però que històricament ha omplert l’imaginari dels mariners. Des de l’antiguitat -explica Esteva- corrien les llegendes més fantasioses sobre aquest territori: “Per a Heròdot, l’au Fènix tenia el seu niu a Socotra i no faltaven els que asseguraven que era la misteriosa illa de l’au Roc descrita en el segon viatge de Simbad. Segons Marco Polo, els pobladors de Socotra eren els mags i nigromants més savis del món. A l’illa es troba l’àloe socotrí, tan apreciat pels grecs per guarir ferides de guerra que, segons la llegenda, Alexandre el Gran va envair Socotra, animat per Aristòtil, per procurar-se’l. L’illa on Gigamesh va trobar la planta de la immortalitat, que seria devorada per la serp. L’illa on Urà va tenir el seu tron, abans de ser castrat pel seu fill Cronos. L’illa de l’encens, de la mirra i de l’arbre del dragó, amb què s’empastifaven els gladiadors al coliseu. L’illa de l’ambre gris, el preu del qual superava amb escreix el de l’or...”

Filmació i catàleg

Després de la publicació d’aquell llibre, i “envaït per la nostàlgia”, hi ha viatjat tres vegades més i finalment va decidir fer també una pel·lícula documental amb el mateix títol Socotra, l’illa dels Djinns, que l’editorial Atalanta inclou en DVD al llibre-catàleg Socotra, de publicació recent, que reuneix també extraordinàries fotografies en blanc i negre, acompanyades de breus relats del mateix autor. I si, com dèiem, se sol complir la fórmula “darrere de cada viatger, molts turistes”, és normal que el mateix Esteva es plantegi quin grau de responsabilitat té en tot això si, un dia no gaire llunyà, veiem anunciada Socotra com una destinació més de les ofertes turístiques.

“Quan preparava les fotografies que anirien al llibre i editava la pel·lícula -confessa Esteva-, em va entrar certa angoixa, ja que, en els últims anys, l’illa començava a ser coneguda entre els amants de la natura i alguns viatgers intrèpids. Tímidament va començar a arribar el turisme anomenat d’aventura i el seu nombre creixent començava a alterar el delicat equilibri ecològic. Em preguntava llavors si els meus llibres i la pel·lícula no servirien també per accelerar el procés de destrucció del patrimoni natural i cultural”.

Malgrat aquests dubtes lícits, Esteva pot estar tranquil perquè la seva aproximació és respectuosa, sense buscar únicament paisatges magnífics i exòtics, sinó aprofundint en la cosmovisió de la gent, compartint amb ells -encara que sigui momentàniament- el seu estil de vida i apropant-nos-el. Per això, cada vegada que li apareixia el dubte sobre la projecció del seu treball, com explica, es repetia a ell mateix que, si bé contribuïa a fomentar la curiositat per l’illa, també servia per preservar la memòria i la literatura oral que s’estava perdent. El sol fet de rodar la pel·lícula en socotrí, com li va explicar l’antropòleg rus Vladímir Agafonov, ja era tot un esdeveniment, un document de vital importància perquè aquesta llengua sud-aràbica emparentada amb la llengua de l’Església copta d’Etiòpia o de l’antic sabeu parlat per la mítica Belquis, reina de Saba, actualment està perdent força per la propagació de l’àrab. Com escriu Esteva, “el socotrí pur ja només es parla a les zones altes de les muntanyes, entre els pastors del massís de l’Hagar, que són, precisament, els meus amics”.

Paisatge remot, mirada propera

Aquests pastors, acompanyats dels seus camells, comencen una ruta als assentaments de les muntanyes abans de l’estació de pluges i Esteva, amb el seu equip, els acompanya. Tant les fotografies del catàleg com la pel·lícula, en oníric blanc i negre, ens endinsen en un món tan remot com proper: remot de paisatge, de manera de fer; proper en les mirades dels protagonistes, en la necessitat de reunir-se davant d’un foc de camp i explicar històries, proper en els riures desdentegats i en els cants i lletanies que bressolen l’ànima. En la tradició islàmica els djinns (genis) tenen un protagonisme cabdal, estan inclosos també en l’Alcorà i en els relats profètics i de la primera comunitat. Éssers invisibles que poden agafar formes de persona o d’animal, no sempre malvats, però presents a tota hora, recordant-nos que els mons desconeguts i invisibles hi són, malgrat la tendència moderna a descartar tot allò no mesurable. A Socotra, com en tots els pobles que encara mantenen aquests vincles amb el misteri, la realitat pren una forma més complexa davant d’una aparent simplicitat arcaica. La complexitat de viure com a part integrant d’un planeta, atents al valor sagrat que això implica, i no amb la futilitat de creure’s l’epicentre aïllat, mancats de memòria, d’ànima, de reverència. Si els viatges són la millor escola, podem deixar-nos acompanyar pels mestres de Socotra.