Estils 03/12/2016

Viure al mar: tres testimonis

Malgrat algunes incomoditats, fer vida en un vaixell és una opció cada cop amb més adeptes

Regina Rodríguez Sirvent
6 min
Viure al mar: tres testimonis

BarcelonaQuan ets un autèntic apassionat de la navegació, els privilegis quotidians d’un pis en terra ferma no resulten prou atractius. La Marta, l’Àlex, l’Alba i el Pol són quatre llops de mar, homes i dones d’edats i perfils diferents que cada dia dormen (i viuen) en un vaixell.

“No tinc claustrofòbia en una barca, sinó davant un edifici de sis pisos”

MARTA PLAZA

Són les 7.30 del matí i el sol surt per darrere de l’espigó en un taronja fluorescent, a l’estil africà, tenyint de rosa malva els prop de 700 velers que suren al Port Olímpic de Barcelona. La Marta treu el cap per la barca que té amarrada al pantalà número 5. Encara en pijama i sabatilles, agafa la tovallola, es posa l’anorac i salta des de proa (la part de davant) impulsant-se des d’una minúscula plataforma de fusta, on amb prou feines li cap el peu. Només un metre per passar de l’acer flotant al ciment. “El lavabo de la barca està espatllat, així que utilitzo el que tenim aquí al port. En realitat és perfecte: tinc un lavabo enorme i no l’he de netejar”.

Dins de l’ Inga, la barca de la Marta, l’espai és reduït: una cuina d’un fogó de cinquanta per cinquanta, dos sofàs estrets, un espai d’impàs amb prestatges que s’encaren al lavabo i, finalment, l’habitació, amb un matalàs en forma de punta de barca encaixat a la proa. “Quan la gent em demana si tinc claustrofòbia, els dic que no. A mi la claustrofòbia em ve quan surto de casa dels meus pares i em trobo un edifici de sis pisos al davant. Aquí, quan surto, veig el cel, noto la remor de l’aigua i visc envoltada d’una calma molt difícil de trobar enmig d’una ciutat”.

La Marta és una enamorada del mar, així que quan va haver de buscar-se un lloc on viure, va pensar d’unir les dues opcions en una. Trobar barques on viure de lloguer és fàcil, però trobar propietaris que també et permetin navegar no ho és tant. El seu vaixell fa uns 11 metres d’eslora i ella paga 360 € al mes, que és el preu de l’amarratge, amb despeses incloses. Però la mida de la barca li permet tenir un pantalà per a embarcacions més petites, com el que hi ha situat en paral·lel al que ocupa ara, pel qual paga 270 € al mes. Tenint en compte l’esnobisme a què se sol relacionar el món naval, es podria considerar un preu prou raonable.

De les prop de 700 embarcacions que trobem al Port Olímpic de Barcelona, entre un 10% i 15% de les barques tenen inquilins tot l’any i sembla que el percentatge va creixent. Ara bé, viure en una barca no són tot brindis amb xampany i peixets a la llum de la lluna: “Una de les feines que em fa més mandra és haver d’omplir el dipòsit de l’aigua cada setmana. Tant si plou com si fa vent, has de saltar de la barca, agafar la mànega i encaixar-la al dipòsit. De tant en tant sempre s’espatlla alguna cosa... Però malgrat tot jo no ho canviaria per res”.

Hem sortit a navegar i s’han trencat tres plats i dos gots. Després de recollir-los curosament, la Marta tanca la porta amb tres plafons de plàstic, agafa la motxilla i puja a la seva bici -que cada cop està més rovellada- i pedala fins a l’Arc de Triomf, en terra ferma, on treballa a les oficines de l’apli Desire, de la qual és cofundadora.

“La vida al mar compensa”

ÀLEX RIBOT

Àlex Ribot (33 anys, Palamós) no ha d’agafar cap bici per anar a la feina: en el seu cas, només ha de sortir del la cabina. Després de passar quatre mesos fondejant al mar, buscant l’equilibri constant amb contrapesos i sentint el vent als cabells, tornar a terra no és tan còmode i romàntic com sembla: “No calcules bé les distàncies i et dones cops a tot arreu, sobretot als colzes. Camines de tort pel carrer i et costa molt dormir en un lloc que no es mou. És més difícil acostumar-se a viure en terra ferma quan véns del mar que a la inversa”.

Per sort seva i dels seus colzes, l’Àlex viu i treballa tot l’any en un veler de 42 metres d’eslora, propietat d’un matrimoni de jubilats catalans, que es passa quatre mesos navegant pel mar i vuit ancorat en un port. A l’època d’hivern, el vaixell està amarrat al port -sense moure’s ni un pèl- i ell és l’únic que hi viu.

Durant els mesos de navegació (de juny a setembre), l’Àlex, que n’és el mecànic, comparteix aquesta zona amb el capità, el mariner, el cuiner i les dues noies encarregades del manteniment dels interiors de la nau (servir els convidats, fer la bugada, parar taula...). “El que més trobes a faltar és la intimitat. A la meva cabina som dos. Els llits són amples i còmodes i tenim un lavabo privat per a cadascú (d’un metre quadrat), però l’opció de seure tranquil·lament al sofà i mirar una pel·lícula sol no existeix. Malgrat això, estem molt bé: tenim wifi, Canal+, aigua calenta... Cada dos dies arriba menjar fresc. Així que, tot i que durant quatre mesos no tenim ni un dia de festa, la vida al mar compensa”.

Els sous de la tripulació varien segons la bandera, és a dir, segons on estigui enregistrada l’embarcació. Amb la bandera espanyola, els sous solen ser més baixos que els de la resta -per exemple molt més modestos que en naus amb bandera de paradisos fiscals anglesos- i les tarifes depenen de si es tracta d’un vaixell de motor o de vela, o de si es treballa només una temporada o dues (estiu i hivern). Per un veler d’uns 40 metres d’eslora i dos mastelers, els sous aproximats de la tripulació que hi treballa tot l’any són així: el capità cobra entre 4.500 i 6.000 € al mes tot l’any, el mecànic entre 3.000 i 4.000 € (si el vaixell tingués bandera anglesa estaria entre 4.500 i 7.000 €), el servei d’interiors oscil·la entre els 2.000 i els 3.000 €, i el cuiner, entre els 2.500 i els 3.500 €. Malgrat que els emoluments són prou atractius, l’Àlex declara que, per a ell, no són el millor de la feina: “El millor de viure en un vaixell és el contacte constant amb la natura, sobretot de nit, quan no veus res i només sents la remor de les ones i el vent a la cara”.

“A la barca, ens hem adonat que abans teníem massa coses”

ALBA DURAN I POL GELPÍ

Precisament per moments com el que descriu l’Àlex, l’Alba Duran i el Pol Gelpí fa tres setmanes que van abandonar terra ferma amb la intenció de fer la volta al món ( www.navegantpelmon.org ). L’Alba (Matadepera, 33) és dissenyadora d’interiors i va conèixer el Pol (Sant Andreu de Llavaneres, 29) fa tres anys, quan treballava a l’escola de vela de Roses. El Pol de seguida li va encomanar a l’Alba el seu somni de viatjar i aviat van començar a estalviar per fer-lo realitat.

Per a ells, estalviar va passar per viure fondejats -al mig del mar, només amb l’àncora- a Roses. “Si no vius amarrat al port, estalvies però les dificultats augmenten. Per començar necessites una barca més petita -cada mes li canvien el nom, aquest mes n’hi diuen Xinxorro - que et porti fins a terra. Això vol dir que et tornes molt més previsor: has de pensar molt bé què t’emportes perquè la logística no és fàcil. Des que vam començar a viure a la barca ens hem adonat que abans teníem massa coses i que la majoria no les fèiem servir. Viure en un espai tan reduït et fa tenir l’estrictament necessari i et torna menys presumit”.

El vaixell de l’Alba i el Pol es diu Savaou, fa 11 metres d’eslora i és energèticament autosuficient: disposa de dues plaques solars i un aerogenerador. Es desplacen sempre a vela, de manera que l’energia sempre és neta. Freguen els plats amb aigua de mar, si els hi falta menjar, pesquen, i per dutxar-se es tiren a l’aigua i llestos. Pragmatisme en estat pur.

“En l’àmbit pràctic, el que més trobem a faltar és obrir l’aixeta i que surti aigua calenta. Tenir nevera, o posar-nos roba neta més sovint. Però t’hi acostumes de pressa i l’experiència ho compensa tot”, diuen.

Compensar és la paraula que més sona entre els que decideixen conviure amb humitats i reptes constants. Viure en un vaixell canvia el ritme del temps, crea escenes romàntiques i augmenta les sexuals. També millora la capacitat d’observació i d’improvisació. Vivint al mar és més difícil demanar sal al veí o anar a donar un volt si t’enfades amb la parella. Ara bé, vivint damunt de l’aigua les vistes des del balcó no són mai les mateixes. I solen ser espectaculars.

stats