Recordo molt bé aquell “Papers per a tothom” del llunyà 2001, quan immigrants irregulars es van tancar en esglésies de Barcelona reclamant aquests “papers” que et permeten treballar. I el recordo bé perquè vaig fer-ne un reportatge gonzo per al diari El País, on escrivia llavors. La meva sensació de l’època havia estat la mateixa que vaig tenir en llegir al nostre diari que el govern espanyol regularitzarà mig milió d’immigrants sense papers. D’aquest mig milió, més de 150.000 viuen a Catalunya. Per una part, la sensació, diàfana, del fet que qui viu aquí ha de poder treballar i cotitzar aquí. Desitjo que hi hagi 150.000 autònoms més, sí, perquè ajudaran a pagar escoles i hospitals i fins i tot vies del tren. I dic autònoms no pas perquè els vulgui cap mal, sinó perquè m’agrada imaginar-me que, entre els que reclamen aquest full cobejat, no només hi ha senyors que arreglen mòbils (que també els desitgem, jo almenys) sinó senyors que escriuen o fan teatre o classes de ball.
Però la foto, del Pere Tordera, que il·lustra el reportatge em porta a les fotos de llavors pel mateix motiu. En aquell llunyà 2001, els que estaven “tancats” en esglésies eren, sense excepció, homes. Homes que feien declaracions a la premsa, homes que es deixaven retratar, estirats en matalassos, homes que recollien l’ajuda dels voluntaris. Jo em preguntava maliciosament: “¿Si els homes estan tancats aquí, on estan tancades les dones?” Doncs bé. Els que, davant del consolat del Pakistan, fan cua per obtenir aquest dret bàsic —el “permís” de treball— són també homes. No hi ha ni una dona, tampoc. Ni una. No hi ha cap dona pakistanesa, soltera, que vulgui treballar? No hi ha cap dona, amb família, que vulgui treballar? Cap jove, cap vella? Cap? I per què?
