Tot un any de pedalades entre l’Índia i Terrassa

BarcelonaQui no s’ha imaginat mai deixar la feina i els estudis per anar a recórrer món? El Roger i la Sílvia, una parella de Terrassa, acaben de fer-ho. El seu cas, però, és especial, ja que han completat el trajecte que separa l’Índia de Terrassa en bicicleta.

Junts han recorregut divuit països en un periple que ha durat gairebé onze mesos. 15.451 quilòmetres farcits d’experiències i anècdotes que van anar relatant en un blog - Alforges inquietes - i que volen plasmar en un llibre. En aquest trajecte han encabit algunes de les passions de tots dos. Ell és guia de muntanya i d’activitats a la natura, mentre que ella estudiava un màster per ser professora de secundària. El resultat: un viatge en el qual han conegut indrets desconeguts i sistemes educatius diversos.

Escoles alternatives

El seu punt de partida era l’Índia, on van estar els primers mesos. “Vam anar a zones rurals poc visitades, on la gent també anava en bicicleta i feien grups al nostre voltant per acompanyar-nos”, explica la Sílvia, que va voler conèixer de primera mà com funcionaven algunes escoles alternatives cooperatives. “Ens van rebre molt bé. Vam estar en tres escoles fent diversos projectes. En una vam ajudar a reforestar una zona molt desèrtica. En una altra vam ajudar a reconstruir lavabos per a les nenes que començaven a tenir la regla”, amplia la Sílvia, que reconeix que ha viscut un “desenvolupament personal” i que n’ha sortit amb una idea “enfortida” del concepte d’escola pública.

“En una altra escola portaven els nens a una casa petita i sense portes en un bosc. A vegades hi havia dos alumnes i un professor fent química”, s’hi suma el Roger. La parella també van organitzar excursions en què ensenyaven, per exemple, a escalar, i també van fer alguna xerrada. “El director d’una escola privada de l’Índia ens va dir que els nens no volien anar en bicicleta perquè era de pobres, i només volien anar en cotxe, autobús o moto. No entenien que sent classe mitjana a Catalunya anéssim per allà en bicicleta”, subratllen.

L’Índia va ser un dels punts on van poder fer més col·laboracions, però no l’únic. Al Nepal i al Kazakhstan també van viure experiències similars. “És un dels llocs que recordo amb més dificultats comunicatives, només parlen rus i kazakh i no ens enteníem, però la voluntat d’ajudar-nos i allotjar-nos era molt gran. Sempre marxàvem dels llocs amb un te i pa i xocolata a les alforges. L’hospitalitat estava assegurada”, relata el Roger.

Les dificultats del viatge

Com és lògic en un viatge d’aquest tipus, van haver de fer front a diferents adversitats. D’entrada, burocràtiques. Aconseguir determinats visats era una molt difícil. “A la frontera de Birmània ens van dir que sempre hi havia merders. Sortien d’una dictadura i cada pocs mesos canviaven les normatives dels visats. En canvi, al Nepal pagant sempre hi ha algú que te’l fa”, explica la Sílvia, que recorda que també van evitar passar per zones conflictives: “Les nostres mares no volien que anéssim a l’Afganistan ni per zones pròximes”.

En alguns llocs fins i tot van haver de portar els mapes amagats: “Ens van dir que si la policia ens escorcollava i veien mapes que no tenien les línies marcades com el seu país vol ens podien detenir una estona per saber d’on els havíem tret. No sabíem que hi ha zones del món on les línies geogràfiques no estan ben definides”. “Molta gent no havia vist mai un mapa del seu país i buscava casa seva”, somriu la Sílvia. Aconsellats per locals, van evitar passar per l’Uzbekistan, el Turkmenistan i l’Iran, on els visats costaven “uns 100 dòlars”. El pressupost era un altre límit. Tenien uns 3.250 euros (cinc euros per cap al llarg dels 325 dies): “Teníem un petit calaix per pagar autobusos, avions, visats i altres emergències. A la Xina, amb un metre de neu, no podíem acampar i havíem de barallar-nos amb hotels perquè ens fessin el preu més barat”.

Allunyar-se de les zones turístiques els va permetre no tenir problemes amb els menjars -“Als pobles es menja més agricultura directa”, corroboren-, però sí que van patir les extremes condicions climatològiques d’alguns indrets. “El final de la Xina, tocant amb el Tibet, va ser el més dur del viatge, no ho tornaria a fer. Vam sortir d’un autobús a vint-i-cinc graus sota zero. Anàvem congelats, bicicleta inclosa. El Roger tenia un bloc de gel a la barba, i a mi se’m congelaven els cabells amb l’alè del buf”, recorda la Sílvia. “Durant tres setmanes vam veure boira i un sol gris que no escalfava”, amplia el Roger.

Un equipatge feixuc

El seu únic equipatge eren dues samarretes de licra per pedalar, dues de màniga curta i una de llarga de carrer, un polar, un anorac i un impermeable. Les bicicletes pesaven més de 45 kg. “Conduir era complicat, sobretot per trams amb poc voral i molts forats”, recorden. L’ajuda de la gent els va ser clau: “A l’Índia i al Nepal, on no hi ha assistència en carretera, tothom sap arreglar cotxes i bicis”, recorda la Sílvia. “Fins a Grècia i Turquia, però, no ens respectaven gaire a la carretera. En alguns països semblava que ens tocaven, havíem de vigilar molt”, diu el Roger.

Ara se senten dos privilegiats: “A l’Índia també somien a fer la volta al món en bicicleta. Per a nosaltres pot semblar més o menys difícil, però ells... quantes rupies han d’estalviar per sortir d’allà?”