Una cosa que fem cada any: sortir de la crisi

Ja el tenim aquí: el titular nadalenc anunciant que sí, que t’ho xuro, t’ho xuro, que ara va de veres: aquest any se’ns acaba la crisi! El Mundo titulava en portada: “2015, l’any de l’enlairament econòmic”. Un esperançador missatge que guardarem a l’àlbum on curosament hem anat enganxant els últims anys: “La crisi s’acabarà el 2014” (Emprendedores.es), “Els dotze símptomes que l’economia comença a sortir per fi del túnel” ( Abc, el 2013), “La crisi macroeconòmica acabarà a finals del 2012” ( Abc, again ) i “La crisi toca a la seva fi: l’economia torna a créixer, però sense crear ocupació” (El Confidencial, 2011). El ciutadà corrent s’ha habituat a llegir notícies sobre la fi de la crisi que no inclouen detalls sobre com evitar un atur galopant (i ultragalopant entre els joves), recuperar el poder adquisitiu perdut o eradicar la pobresa (adulta i infantil). Potser sí que El Mundo l’encerta (al final, algú ho farà, per pura llei de probabilitat), però els deixo amb un parell de retalls més de l’àlbum: “La fi de la crisi es retarda al 2016” ( El País ). I “Un informe intern encarregat pel govern retarda la sortida a la crisi al 2017”.

Més suport d’‘El País’ cap a Ciutadans

Fa uns dies reflectia en aquesta columna l’estratègia d’ El País per erosionar Podem oferint Ciutadans com a alternativa de centreesquerra (quan el mateix diari, abans de l’auge del partit de Pablo Iglesias, els situava ideològicament cap a la dreta). Aquest diumenge insistia en la idea. Entrevistava Albert Rivera i el titular semblava ni fet a mida per a aquesta estratègia: “Podem és venjança; Ciutadans és justícia”. Ni Clint Eastwood -o Charles Bronson: trieu segons preferència cinèfila- hauria afinat tant en el missatge.