No sempre és 11 de setembre ni 6 de gener

ENVEJO DE LA manera més sana la il·lusió unilateral i incondicional del petit que volta per casa escrivint i reescrivint cartes als Reis. Ja té l’edat de fer totes les preguntes difícils, però té tantes ganes de creure que qualsevol resposta improvisada li sembla bona. I si no ja s’ho refà tot ell, amb el comodí de la màgia, que resol tota mena d’entrebancs i incongruències. Al meu entorn adult, i en paral·lel, molta gent em fa arribar la seva pèrdua d’il·lusió per com s’ha encallat el procés des del 9-N. T’interpel·len preocupats, amenaçant que potser ja no es recuperarà mai més aquella màgia de la unitat. Comparat amb tres Diades que van ser autèntiques Cavalcades i el procés participatiu on es va demostrar la capacitat per trobar patges voluntaris que recollissin 2,3 milions de cartes, la travessia del desert preelectoral es fa llarga i feixuga. Sóc dels que pensen que s’acabaran entenent i que al març votarem, i que la gent retrobarà la il·lusió necessària, potser havent deixat pel camí alguns atacs d’eufòria massa voluntarista sobre la facilitat i el bon rotllo màgic de tot plegat. Sí, els processos complexos s’encallen. Hi ha errors humans, esgotament, dubtes, malentesos, egos, visions confrontades prioritats poc conciliables. I com que aquest parèntesi és inevitable, defenso que l’aprofitem per assumir que no sempre serà 11 de setembre ni 6 de gener, i que acceptem que les unitats màgiques a vegades són un miratge i cal construir-ne de reals, ben arremangats. I no deixem de fer-nos preguntes difícils, i no ens conformem amb respostes de compromís, que els viatges llargs requereixen coratge i alhora també una bona preparació. I més anticipació als obstacles previsibles.