No valorem la veterania, ens fa nosa i tot

FA LLÀSTIMA la cara nova d’Uma Thurman, però és un rostre que retrata una malaltia bastant profunda. La d’una societat que no valora la veterania, les hores de vol, l’experiència. Com que és actriu, i era de culte, i el debat és sobre la bellesa, i tot és evident, fàcil, Thurman és ara l’ase dels cops, víctima d’unes xarxes cruels, víctima del que la va operar, víctima de la pressió sobre les actrius, substituïdes sempre per una de més jove i guapa, víctima de la seva frivolitat i precipitació. Però la seva cara podria formar part d’un museu contemporani de la fragilitat dels nostres temps. I la hipocresia, perquè tots els que li diuen ara que la seva gràcia era la imperfecció no l’hi devien fer notar abans, de la mateixa manera que quan un gras s’aprima la gent esvelta del seu voltant té la barra de dir-li que no ho faci, que a ell li esqueia més la cara inflada, que era el seu encant, tot i que ell no ho notava gens, que els encantava. Com a fill d’un fuster artesà i havent provocat el tancament del taller familiar renunciant a l’ofici del besavi vaig sentir clients lamentant que es perdessin professions tan entranyables. Però el mercat no protegeix els artesans, ens queixem que no queda gent que s’estimi l’ofici, que estigui orgullós de les hores d’aprenentatge, però hi ha poc espai de supervivència i dignitat en un món que ens vol inestables, en reinvenció permanent. Ens queixem d’una societat immadura, infantilitzada, però és el que premiem, el patetisme que delaten cares mal operades, que té una cara fosca i anònima en un munt d’ànimes desubicades, perdudes, condemnades a una vida cada cop més llarga i vulnerable, on viure més és penalitzat amb un dia a dia incòmode.