Quan la por i el poder canvien de bàndol

FA SETMANES que me la recomanaven, faig tan tard per descobrir-la que deuen estar a punt de treure-la. Però si algú de vosaltres no l’ha vista, correu al cine perquè Relatos salvajes és una teràpia contundent. És bèstia, el títol no enganya gens, però aquestes històries quotidianes farcides de venjances superen per la via de l’humor negre l’angoixa inicial que gairebé sempre provoquen. Tragicomèdia extrema, o sigui, la vida normal, que ho té tot de tragicòmica, sense inhibicions i portant a la realitat les revenges que normalment, i per sort, se solen quedar a la part fosca dels nostres desitjos. Només pel conte de l’avió amb què arrenca ja paga la pena l’entrada. Tot va molt ràpid, i els girs són constants, dels de carretera de molts revolts. Igual que passa a El crèdit, l’obra teatral de Galceran, el mecanisme clau és l’intercanvi de poder, la facilitat amb què pots passar de víctima a botxí, i aquest instint tan humà de combatre l’abús de poder amb la mateixa moneda. Ara que se’n parla, de si les pors canvien de bàndol, i que constatem que a la vida real no és tan senzill, aquesta pel·lícula ho porta a la pràctica de manera intensa i brillant. En algun relat, com el dels dos conductors, els efectes bumerang de cada decisió fan que al final ja no quedi botxí, tots dos són tan víctimes de si mateixos com de l’altre. Hi vull tornar per anotar algunes frases de les d’emmarcar de la cuinera, per tornar a plorar de riure amb la boda del segle i per reviure l’aniversari a la presó de Ricardo Darín. Tots els exercicis de poder són perillosos i necessiten bons antídots, i Relatos salvajes et permet desfogar-te i alhora et vacuna de forma violentíssima contra l’absurd de totes les violències.