Robar, compartir i aconsellar

Torna a ser notícia la pirateria de continguts audiovisuals i torna el debat sobre el que és robar i el que és compartir. El cas de les pel·lícules o els llibres no admet discussió i l’argument aquell que vaig llegir-li ahir (encara) a un cretí, que era “Sóc pobre i no puc pagar la cultura”, és tan primari, demagògic i infantil que no mereix dedicar-hi una nanomil·lèsima de segon. Però en el cas dels articles, sobretot arran de l’anomenada taxa Google, la cosa té més matisos. El resum ràpid del tema seria: les empreses creadores de continguts volen que Google els pagui per distribuir aquests continguts, i Google diu que no ha de pagar res, al contrari, perquè la seva distribució dóna clients als creadors de continguts. I potser tots dos tenen part de raó i al final l’entesa a què estan condemnats consistirà que els uns assumeixin que sense continguts poca cosa fan i els altres entenguin que com més difusió tinguin els seus continguts, més possibilitats de negoci.

Posem com a exemple un article de l’aimada Empar Moliner. Ella l’escriu, li paguen (molt menys del que es mereix, per descomptat) i l’obra acaba penjada a la xarxa. Jo el llegeixo i m’agrada tant que decideixo recomanar-lo. Una cosa és que jo digui “Ei, avui aneu al quiosc o a la web de l’ARA i llegiu la Moliner”, i una de molt diferent és que jo ofereixi un article premium petat en una web amb publicitat i que en tregui un benefici econòmic del qual ni ella ni el diari que li paga en veuen un cèntim. I a partir d’aquí és on els que en saben han de començar a construir la solució a un problema que ja dura massa.