La culpa de tot és de la premsa

Escena 1. Míting de Podem al Pavelló de la Vall d’Hebron de BCN. Pablo Iglesias pren la paraula i diu que primer donarà 5 titulars a la premsa. És un to displicent. De “tites, tites”. De “Heu vingut a buscar un titular però com que jo sóc més llest que vosaltres, us el dono d’entrada i, au, ara ja podeu anar a dinar”. El públic somriu i aplaudeix encantat. Escena 2. Juan Carlos Monedero afronta les acusacions sobre ingressos no gaire clars publicades per diversos mitjans sense donar cap explicació i dient que “formen part d’una campanya de desprestigi” contra el seu partit.

A algú li pot sorprendre aquesta actitud, sobretot venint de qui és producte i conseqüència del bon ús que han fet d’una sobredosi d’exposició mediàtica (cosa gens criticable, només faltaria) i de qui carrega amb força (i no falten motius) contra un sistema corrupte que encara ha de donar moltes explicacions sobre on han anat a parar milions d’euros. Però si la teva estratègia és evitar explicar com faràs el que dius que vols fer, et cal construir-te uns enemics a qui assenyalar (aquell antic concepte del “Si tu no hi vas, ells tornen”) per distreure el personal. I una cosa que mai falla és posar el focus en uns “mitjans” que només et volen per construir titulars o per atacar la teva virginitat política. A partir d’aquí elabores un discurs de la puresa i el victimisme que et serveixi per afrontar la crítica convertint-la en allò que serien “els foscos i inconfessables interessos dels altres” i el “Si tu em critiques, ets un subvencionat que escrius al dictat del poder”, i tema resolt. Ei, i (els) funciona!