Quan ens fan sentir que som algú

Els nostres avis embogien amb les estrelles de Hollywood. Els nostres pares es rendien als Beatles, als Stones o al Bruce. Els germans i germanes s’emocionaven amb les noves generacions d’actors-cantants sortits de la tele. I ara tots (i totes) ja no estem fascinats per una persona sinó per un objecte: el telèfon mòbil.

S’obre la cortina i centenars de pantalles en mans de centenars de fans incondicionals es barallen per captar el moment en què apareixerà el petit objecte de desig global. La presentació d’un mòbil és un esdeveniment que obre informatius, omple suplements i genera tertúlies. Han aconseguit que tot el que envolta la sortida al mercat d’un nou model representi glamur. I quan una cosa té glamur, es converteix en una necessitat que cal consumir. Ens l’empaqueten amb una escenografia que els nostres ulls descodifiquen com un esdeveniment im-pres-cin-di-ble. Ens el presenten d’una manera que posseir-lo ens fa sentir poderosos. Se’ns instal·la en l’imaginari col·lectiu amb tanta potència que si no entres a la secta ets un marcià. El mòbil ja no és un giny per trucar sinó un producte que ens distingeix. És un segell, una marca que ensenya als altres que som algú. Ei, escolti, que jo tinc l’FG-429... o sigui, no es pensi que sóc un pelacanyes, eh. A Apple van ser els primers a usar el màrqueting tàctil. Mai sabrem si paguen a la gent que passa una nit al ras fent cua per poder comprar l’última novetat i per ser aplaudits quan ho aconsegueixen, però l’eina publicitària és tan efectiva que tenir un mòbil últim model t’obre les portes de la felicitat. O això et fan creure.