Es veia a venir i ella no va evitar-ho

Feia estona que la nena no parava de moure’s. Els seus moviments ja havien fet trontollar la taula un parell de cops. La mare, però, ni s’havia immutat. Ella seguia xerrant amb l’amiga, que de fet era qui patia pel que es veia a venir i qui li deia a la nena que s’entretingués jugant amb el mòbil. De la seva boca (de la de la mare) només n’havia sortit l’expressió “Vols una altra panada?” cada cop que s’intuïa la tragèdia. Interessant manera de calmar el neguit d’una criatura: entaforar-li panades de carn a veure si rebenta.

I al final va passar. Va ser un terratrèmol grau 6 a l’escala “tot enlaire”. La pizzeta de verdures va encastar-se a l’abric d’una senyora i va fer certa l’expressió “la torrada cau pel cantó de la mantega”. En aquest cas canviant la mantega per albergínia, carbassó, tomàquet i formatge fos. La tetera (encara mig plena) va esclatar contra el terra i va provocar un efecte metralla que va afectar mig local. El contingut del cafè amb llet va fer una onada tan precisa que hauria permès el lluïment d’uns quants surfistes. En comptes de morir a la sorra de la platja, però, va morir a l’americana d’un senyor. El mateix senyor a qui les patates braves plenes de salsa li van aterrar sobre la bossa plena de regals de Nadal. Entranyable. La reacció de la mare va ser dir-li a la nena: “Carinyet, no passa res”. Doncs sí que passa, senyora. I molt, passa. Si existís el carnet de mare, a vostè haurien de retirar-l’hi i no tornar-l’hi fins que aprovés un curset. Ah, i no li digui mai més “carinyet” a sa filla perquè no n’hi té gens. Ni de carinyet ni de respecte.