Ni bascos ni andalusos: curts de gambals
L’èxit d’audiència de la nova sèrie d’Antena 3 Allí abajo resulta incomprensible. A Espanya va arrasar amb un 27,3% (5,3 milions d’espectadors). A Catalunya, deunidó: 535.000 espectadors i un 18,6% de quota. A Andalusia i el País Basc, comunitats directament afectades per l’argument, també va ser un èxit. Segurament, la prèvia d’ El hormiguero amb la Preysler va contribuir a la bona tirada d’ Allí abajo, però els espectadors es van mantenir fidels a aquest esperpent de la ficció ibèrica.
Allí abajo, tot i que sembli mentida, és prèvia a la pel·lícula Ocho apellidos vascos,i ara aprofiten l’estela del seu èxit. Però si la versió cinematogràfica ja estava sobrevalorada, la ficció televisiva és de jutjat de guàrdia. La trama arrenca amb un noi basc que acompanya la seva mare a fer un viatge en autobús fins a Sevilla per passar-hi uns dies. La dona es dóna un cop al cap i queda ingressada en un hospital en estat de coma, cosa que obligarà el fill, basc de pura raça, a passar més dies dels que voldria a Andalusia. L’enjòlit de la ficció rau a retratar el xoc cultural entre dos tarannàs tan oposats: el basc i l’andalús.
És flagrant com la sèrie fa cagarel·la a l’hora d’exposar les peculiaritats de les dues comunitats, especialment la basca. Covardia absoluta i rasclet espanyolitzador. Els uns semblen troglodites i els altres babaus. Als d’Euskadi se’ls reconeix perquè diuen “ ahí va la hostia ” al final de les frases i beuen txacolí. I als andalusos, per motius obvis: pel seu dialecte i perquè es desplacen en carruatge de cavalls.
Per descomptat, tots els bascos parlen en castellà i només se senten un parell d’eskerrik askos. Tot i que el protagonista és l’amo d’una taverna, no hi ha cap mena de simbologia identitària: ni ikurriñes ni rètols en l’idioma propi. Al contrari, només un que anuncia loteria. I la qüestió independentista ni s’esmenta. Només la mare del protagonista, en un moment que fa referència a Espanya, aixeca les celles. Els andalusos semblen una colla d’ignorants i imprudents.
Un país que renega de la seva plurinacionalitat, que amaga la diferenciació lingüística, que entén com un delicte la voluntat independentista i que menysté tot el que no enalteixi l’espanyolitat no està preparat ni per fer humor ni per fer ficció en clau cultural. Es nota que pateix tapant realitats polítiques, i la ficció queda, un cop més, atrapada en el llast etern de les comèdies espanyoles: fer servir personatges curts de gambals per reflectir el tarannà espanyol com a element comú identitari.
