Vinader i la imprudència temerària
El Sense ficció de TV3 estava dedicat aquest dimarts a la trajectòria periodística de Xavier Vinader, especialment centrada en l’etapa dels anys 80, en què va denunciar el que seria el precedent dels GAL i l’evident terrorisme d’estat que es va practicar durant la Transició. Contra la guerra bruta comença amb el so d’un telèfon i la veu en off explicant una trucada misteriosa que va rebre el periodista amb la proposta d’una trobada secreta. Una bona manera d’atrapar l’espectador i reproduir el clima propi d’una novel·la negra d’aquella època. De fet, tant a nivell de realització com de guió hi ha una voluntat de donar al documental la pàtina de thriller polític dels vuitanta. Ara bé, potser converteix el relat en una mica passat de moda. El guió de la veu en off estava escrit per ser llegit i no pas pensant en un llenguatge més audiovisual. Si hi sumem les suaus melodies de jazz que posaven de fons, feia que el documental no semblés actual sinó antic. Vam acabar del so de l’escombreta repicant el plat de la bateria fins al capdamunt.
Més enllà de les qüestions formals, Contra la guerra bruta posa en evidència un fet rellevant: la demostració que la feina periodística de Xavier Vinader és impecable i cabdal perquè parlar d’ell comporta necessàriament explicar la història d’un país. Parlar de Vinader no és una glossa d’un individu sinó la descripció d’un context polític i social clau de la història contemporània. Resseguir el camí professional de Vinader significa també remoure qüestions d’estat i tornar a posar el focus sobre aspectes obscurs que, malgrat el pas dels anys, no es volen afrontar. La prova és que al final del documental s’especifica que Felipe González, Alfonso Guerra, Rodolfo Martín Villa i José Barrionuevo s’han negat a ser entrevistats pels responsables d’aquest projecte.
Contra la guerra bruta també té un subtext. Una reflexió sobre el tipus de periodisme compromès que cal fer. Vinader (condemnat a presó per imprudència temerària professional) va ser el cap de turc que va utilitzar el govern espanyol per castigar una manera de treballar i de fer periodisme, i explica que allò va suposar la síndrome Vinader : cultivar la por i promoure l’autocensura dels periodistes a l’hora d’explicar informacions incòmodes per al poder. També ens alerta de la desaparició del periodisme valent i l’auge del “periodisme de relacions públiques”. El perill de com la publicació de notícies banals crea també una societat banal. Una bona advertència per als periodistes, però també per als consumidors de mitjans.
