Per fi, una de bona a TVE
Dimarts al vespre La 1 va estrenar El Ministerio del Tiempo. Una producció molt ambiciosa i valenta. L’argument, que barreja ciència-ficció amb trama històrica, sumat a la qualitat habitual de la ficció espanyola, feia intuir el pitjor. Però no. El resultat és sorprenentment bo i interessant. Té una factura de qualitat i fa un exitós triple salt mortal a nivell de realització i producció, ambientació versemblant, estructura de guió impecable que presenta els personatges i les situacions amb agilitat i ritme, bones trames argumentals ben cosides entre elles i diàlegs excel·lents.
Un infermet vidu veu en un incendi dos individus que sembla que vénen del passat. Dies més tard contacten amb ell dos representants d’un misteriós Ministeri del Temps. Li encarreguen la missió de trobar aquests homes, que pretenen canviar perillosament el transcurs de la història. L'infermer, com a nou integrant d’aquest Ministeri, passa a tenir la facultat de viatjar a través del temps amb l’ajuda de dos col·laboradors. La sèrie juga amb tres elements bàsics: la història d’Espanya, el viatge en el temps i el conflicte amorós del protagonista amb la seva dona morta.
El guió té un entramat molt complex i ben narrat. Està farcit d’enginy i picades d’ullet que busquen la complicitat de l’espectador, jugant amb l’actualitat. Tracten l’espectador com un ésser actiu predisposat a entendre mirades i captar contextos. Aprofiten amb gràcia que des de casa juguem amb l’avantatge de coneixements respecte a alguns personatges del passat. El Ministerio del Tiempo demana a l’espectador que accepti les convencions inversemblants que proposa. Perquè en els salts en el temps sempre s’hi trobaran incongruències. Per tant, s’ha d’entrar en el joc i deixar fluir la història. No costa gaire perquè els xocs temporals estan molt ben fets i amb un sentit de l’humor molt afinat. És un encert que els personatges del Ministeri del Temps saltin endavant i enrere en el temps amb una naturalitat molt agradable en comptes de fer-ho amb la tòpica estranyesa i transcendència a què ens ha acostumat la ciència-ficció. Que aparegui un mòbil al segle XVI o que un equip del Samur guareixi un ferit del XVIII amb normalitat fa somriure. I és que en aquest Ministeri del Temps tan espanyol els funcionaris van de bòlit i es queixen del sou. Dues de les protagonistes fins i tot comenten que els salts temporals els provoquen desajustos en la menstruació. El tàmpax viatjarà fins al segle XIX per solucionar incomoditats.
El Ministerio del Tiempo ha fet un pas endavant i de qualitat en la producció de sèries històriques i amb un contingut molt pertinent per a una tele pública. Aquesta vegada l’han encertat. Des d’aquí ja demano segona temporada i que viatgin al 1714.
